Conte: El sac de la música. ( © Mireia Muñoz)

Temps era temps hi havia un avi rodamón que anava de poble en poble explicant contes i cantant cançons. Era un homenet menut, amb una llarga barba blanca i uns ulls clars que podien veure el fons del cor de les persones. Vestia camisa ample i pantalons llargs i duia espardenyes als peus, tenia un jersei de llana per si feia fred i un barret de vellut fosc. El seu equipatge era lleuger: només la motxilla on guardava les poques pertinences que li quedaven i un sac màgic ple de meravelles.
Quan arribava a un poble, anava a la plaça major i feia dringar unes campanetes que duia al sac. De seguida els nens i nenes d’aquell indret omplien la plaça i el vellet els feia seure al seu davant. Aleshores començava la història més bonica que mai ningú els havia explicat. En aquell conte sortien tots aquells noiets i noietes, i del sac màgic de l’avi sortien sorpreses sense parar: la purpurina platejada d’una fada que feia somniar coses dolces, el molinet de vent que escampava les cançons per tot els racons de la vila, el mirall que mostrava el pensament de qui el tenia a les mans, ... Però també sortien altres coses quan algun nen o nena no s’havia portat prou bé: el fum de la contaminació, la rialla d’una bruixa que feia emmudir a tothom, la pudor d’una mentida, la llàgrima d’una pena, ...
L’avi rodamón repartia els petits tresors que anava traient del seu sac, segons veia el cor de cadascú. No se’l podia enganyar. Tant si treia coses boniques com si treia coses més lletges, l’avi tornava la setmana següent a recollir-les. Era el moment més esperat per tots. Si les coses boniques havien crescut i les lletges s’havien empetitit volia dir que qui les havia rebut s’havia portat molt bé, i del sac de les meravelles sortia una música especial i diferent per a cadascuna de les persones que l’escoltaven. Eren les notes del fons del cor, segons el vellet tothom en porta i a poc a poc es va formant una melodia que pot ser alegre, trista, lleugera, pesant, tranquil•la o “marxosa”..., és la música de la vida que neix i creix dins el cor de cada nen o nena, home o dona. Quan s’unien les diferents melodies de tots, es podia escoltar una cançó especial: la música del poble. Tots es quedaven bocabadats en sentir aquella música tan màgica, portava una mica de cada persona i s’estenia pels carrers. Tenia trossos alegres i trossos tristos, notes llargues i notes curtes, unes més agudes i les altres més greus... cada nota tenia el seu lloc i entre totes havien format aquella melodia. L’avi rodamón es sentia bé quan podia explicar que totes les notes eren igual de bones perquè si alguna no hi fos, la música que sortia del seu sac màgic seria una altra. Aleshores també deia que cada home o dona, nen o nena, avi o àvia d’aquella vila o ciutat era com una de les notes de la melodia, totes formaven part d’aquella cançó especial . Aquell avi els ensenyava que tot i que no sempre estiguessin d’acord amb els altres, era bo escoltar-los i respectar-los perquè també formaven part de la melodia del poble i tots eren igual d’importants. De vegades el cor pot estar trist, o enfadat i altres vegades el mateix cor està més alegre, per això la música del fons del cor va canviant segons els sentiments de cadascú. Però això no és dolent, tot forma part de la vida i cal entendre-ho...
L’avi rodamón era molt savi. Abans de marxar cap a un altre poble amb les seves històries i cançons, sempre deia:
- Cal saber escoltar el cor i veure com podem fer que la seva música ens ajudi a ser millors persones...Com sona la melodia que porteu a dins?.