dilluns, 22 de novembre de 2010

El camí blau, per Miri4 (fragment del relat "L'il·lusionista" publicat a joescric.com. Clica aquí per llegir el relat sencer)

Avançant pel camí blau, es respirava tranquil•litat, l’aire fresc feia olor d’anís i li omplia el cor de pau. Se sentia una música agradable que semblava sortir de dins del rierol. Potser era una arpa?. L’Anna es va acostar a la riba veient la seva imatge reflectida a l’aigua.

Mirant cap al fons transparent, va veure que hi havia algú lluitant per no ofegar-se i va decidir ajudar-lo. Va mirar cap a la dreta i després cap a l’esquerra, però no hi havia ningú més. Ho havia de fer tota sola. Els seus ulls van recuperar en uns instants la brillantor d’anys enrere, quan s’il•lusionava amb les petites coses de cada dia. Va decidir no perdre més temps i va deixar les sabates al costat d’un ametller que curiosament feia flors blaves, i es va capbussar. Al cap d’uns moments sortia arrossegant una nena. Devia tenir uns 10 ó 12 anys. Va deixar-la estirada al costat de l’ametller blau, i va recordar el què havia après quan era més jove en un curset de socorrisme a la seva escola. Li va posar el cap enrere aixecant-li la barbeta arrodonida, va assegurar-se que la petita no tingués cap objecte estrany a la boca i va col•locar un tros de la roba del seu vestit als llavis, va inspirar i tapant-li el nas, va bufar amb força per tal d’omplir-li d’aire els pulmons, tot seguit va fer-lo sortir pressionant amb l’altra mà el pit de la nena i va repetir l’operació un altre cop. La noieta va tossir, expulsant una mica d’aigua i a poc a poc va anar recuperant un ritme respiratori adequat. La cara tan pàl•lida va adquirir un to més rosat i l’Anna va sentir-se feliç. Havia salvat una vida!.

La nena del riu va voler parlar, però de la seva boca no sortien paraules, només música. Era una criatura sorprenent. Si et paraves a observar-la, t’adonaves que sota l’aparença humana n’hi havia una altra: la cara tenia forma de lira, els seus cabells semblaven les cordes afinades d’una petita orquestra i tenien diferents gruixos i llargàries, els braços eren com dues flautes travesseres, i els dits de les mans eren fets amb les tecles d’un piano. Tenia el cos en forma de guitarra, les cames amagaven l’esquelet d’una marimba que feia la funció del fèmur, i uns bongos situats per sota dels genolls formaven la part corresponent a la tíbia i el peroné. A dins dels peus hi havia uns triangles de metall. Aquella nena era tota plena d’instruments, com una orquestra. Els seus cabells sonaven al vent i omplien el camí blau de bellesa. Els seus moviments lents i suaus feien sonar una cançó tranquil•la i el camí blau lluïa més clar, era una meravella. Van trobar una capsa de metall i la van omplir de melodia.

Era fascinant. Aquell ésser era la música personificada!. Feia servir un llenguatge universal, només sons; sense dir cap paraula es feia entendre. Li va fer un petó i en aquell instant va passar una cosa inesperada: la nena es va fondre i va entrar dins del cos de l’Anna com una alenada d’aire fresc. El cor li bategava més de pressa i es va sentir plena d’energia. Des d’aquell moment, la música l’acompanyaria per sempre. L’harmonia era la clau, des d’aleshores va estar en sincronia amb el món i amb aquella força interior tan gran, va saber que passés el què passés, mai més tornaria a perdre l’autoestima. Amb aquella nova manera de presentar-se en el món, l’Anna va arribar a casa. Duia a les mans la capsa de les melodies que havien recollit a prop del riu. Sentia la vida més lleugera, més fàcil.

A l’Anna li havia agradat la música des de ben petita, però mai n’havia pogut estudiar. De cop volta tot canviava. Ara era tota plena de música. Els seus moviments es van tornar més suaus, i el seu caminar més harmònic. En el seu cervell ressonava la música d’arreu del món, era el regal més bonic que es podia somniar.