Havia perdut el somriure feia massa temps. Un matí va sortir de casa i va tornar acompanyada per una parella de gossets, al cap de poc, ja en tenia quatre i després vuit i més endavant setze. Des d’aleshores, la Paquita és la iaia dels gossos. És una dona gran, amb els cabells blancs i ulleres de vidre gruixut. Viuen un piset petit, a prop de la platja. Són uns gossets de diferents mides i colors: blanc, negre, gris, marró i albercoc, molt dolços i intel·ligents i els agrada molt jugar. La Paquita passa molta estona cada dia pentinant-los suaument amb aquell raspall de metall i sempre se’ls veu nets i polits. Cap al vespre els porta a passejar i tots junts s’estan una estona contemplant el mar i escoltant el so de les ones que van i vénen. I curiosament, des d’aleshores, la Paquita ha retrobat el seu somriure.
5 comentaris:
Decirte que ya obra en mi poder el Instant Mágic. Y que lo utilizo con los crios en la AAVV. Salut
Gràcies Miquel!.
Gràcies!:-)
Crec que aquesta colla s'hi troba molt a gust amb la iaia. Les dues parts n'han sortit ben beneficiades. Felicitats pel conte. ^_^
Gràcies "Perdició".
Publica un comentari a l'entrada