Des
de ben petita tenia clar quin seria el seu ofici. Es passava hores i hores
imaginant davant del mirall els pentinats que faria a les seves clientes, tots
diferents i bonics. Aquelles vacances va tenir una sorpresa: anaven a l’antiga
masia que havien heretat dels seus besavis. Tot just baixar del cotxe, la Nora
va córrer a veure què trobava i com eren les habitacions d’aquell casalot que
li semblava un castell medieval, tot fet de pedra i amb aquells murs tan
gruixuts.
Potser
hi havia viscut una princesa feia molts anys, com en els contes. Va pujar les
escales i va obrir una pesada porta de fusta que va grinyolar. Va obrir uns
ulls com dues taronges: quants tresors hi devien haver allà amagats?. Després
de passar una bona estona obrint capses i més capses de diferents grandàries, a la fi va somriure: quina col·lecció de pots,
cremes, colònies, raspalls i maquillatge
havia trobat a les golfes de la casa del poble!. Va col·locar tots aquells tresors al seu
davant, va anar a buscar la planxa del cabell de la seva germana, i es va endur sense que la veièssin el mirall
del lavabo petit. Tenia tota la tarda per endavant. Va fer proves amb tot el
què tingués color i al cap d’una estona la cabellera rossa i rinxolada s’havia
convertit en un arc de sant martí que segur segur seria l’enveja de totes les
noies. Fins i tot l’àvia, que no estava
acostumada a aquells invents, va voler fer-li una foto i la va posar en un marc
a sobre de la llar de foc. “A partir d’ara, vull que em pentinis tu”- li va
dir. I la Nora va sentir-se la nena -perruquera més feliç del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada