divendres, 4 de gener de 2013

La Nora (per Miri4, il·lustració de Claudine Gevry)


Des de ben petita tenia clar quin seria el seu ofici. Es passava hores i hores imaginant davant del mirall els pentinats que faria a les seves clientes, tots diferents i bonics. Aquelles vacances va tenir una sorpresa: anaven a l’antiga masia que havien heretat dels seus besavis. Tot just baixar del cotxe, la Nora va córrer a veure què trobava i com eren les habitacions d’aquell casalot que li semblava un castell medieval, tot fet de pedra i amb aquells murs tan gruixuts.
Potser hi havia viscut una princesa feia molts anys, com en els contes. Va pujar les escales i va obrir una pesada porta de fusta que va grinyolar. Va obrir uns ulls com dues taronges: quants tresors hi devien haver allà amagats?. Després de passar una bona estona obrint capses i més capses de diferents grandàries,  a la fi va somriure: quina col·lecció de pots, cremes, colònies,  raspalls i maquillatge havia trobat a les golfes de la casa del poble!.  Va col·locar tots aquells tresors al seu davant, va anar a buscar la planxa del cabell de la seva germana,  i es va endur sense que la veièssin el mirall del lavabo petit. Tenia tota la tarda per endavant. Va fer proves amb tot el què tingués color i al cap d’una estona la cabellera rossa i rinxolada s’havia convertit en un arc de sant martí que segur segur seria l’enveja de totes les noies.  Fins i tot l’àvia, que no estava acostumada a aquells invents, va voler fer-li una foto i la va posar en un marc a sobre de la llar de foc. “A partir d’ara, vull que em pentinis tu”- li va dir. I la Nora va sentir-se la nena -perruquera més feliç del món.