Es deia Dani i parlava amb les tortugues. A l’escola no tenia molts amics,
tots els veien una mica diferent,
però no semblava preocupat. Era amic de tots i de ningú. A l’hora del pati jugava tot sol i s’entretenia
observant qualsevol cosa que als altres els semblava insignificant. Una vegada
va provar de jugar a futbol amb els companys, però no estava pendent del joc i
sempre perdia la pilota. L’esport no era el seu fort. En general, no podia
entendre les normes dels jocs. A la classe, feia les feines de l’escola
ràpidament i sense esforçar-se gaire en la presentació. Quan triaven càrrec,
només volia ser l’encarregat de recollir les joguines o de la biblioteca. S’enfadava
molt si algú no posava les coses al seu lloc. Era un nen molt llest, però hi
havia coses que no li interessaven. Sovint estava distret, pensant en les seves
coses... o mirant llibres sobre tortugues. Eren la seva passió. Quan parlaven d’animals,
estava més atent i sempre deia alguna cosa: si parlaven d’animals marins,
explicava coses sobre tortugues marines, si parlaven d’animals terrestres,
també parlava sobre tortugues (terrestres en aquest cas), si parlaven d’animals
que surten de l’ou, igual...
I tots reien amb les seves idees extravagants, com per quin forat entraven
les tortugues petites dins l’ou, si podien plorar, o com podien saber quan havien
de sortir,... Els sorolls el molestaven, també la música forta i haver de fer
moltes coses alhora, i es posava nerviós i començava a fer gests i sons
estranys quan hi havia algun imprevist, quan no entenia alguna cosa o quan no li donaven la
raó... Ell tenia un món especial i desconegut, on ningú no hi podia entrar.
Un dia la mestra va explicar als nens que en Dani de vegades necessitava
fer coses diferents, que no podia expressar el que li passava tan bé com els
altres nens i nenes, i per això cridava, es tirava a terra o feia moviments i
sorolls estranys. Que allò no era una broma per a fer riure als companys, i que
de vegades necessitava el seu espai per a estar tranquil.
La seva mare va tenir una gran idea i va portar a la classe una petita
tortugueta d’aigua. I la mestra va posar el “racó de la tortuga”. En Dani era l’encarregat
de tenir-ne cura, i també era el racó on qualsevol nen o nena podia anar si
estava enfadat o neguitós i fer de “tortuga”: dir “stop!”, amagar el cap sota
els braços (com si fos una tortuga que s’amaga dins la seva closca), comptar
fins a deu, respirar fons, pensar en el que havia passat i buscar una solució.
La tortugueta va ajudar a tots els nens i nenes a resoldre els seus
conflictes, i també a acostar-los una mica més al món d’en Dani.
2 comentaris:
Em sembla molt bona activitat per a l'aula !!!
M'alegro que t'agradi!
El "conte de la tortuga" és una tècnica d'autocontrol emocional que es pot fer servir amb nens d'educació infantil i primària.Es fa servir a moltes escoles. Jo l'he volgut incloure en un conte on el protagonista és un nen amb alguns trets d'autisme, però la técnica serveix per a tots els nens i nenes.
Publica un comentari a l'entrada