dimarts, 16 de gener del 2018

L'enfadós (© il·lustració de Laura Ludwig, © text de Mireia Muñoz)


L’Òscar sempre estava enfadat. Quan arribava a l’escola, cridava. Quan volia una joguina que tenia un altre nen, cridava, es tirava per terra, feia cops a tort i a dret... Quan no podia fer alguna cosa, s’enfadava amb tot i amb tothom.
Què li devia passar?, ningú no ho sabia. Però per alguna cosa necessitava cridar i cridar i enfadar-se sempre. No ho enteníem.
Un bon dia, després de cridar i cridar i enfadar-se amb tothom, se’n va anar a un racó i com que ningú li feia cas, es va adormir. Quan es va despertar, va tenir ganes de jugar i de riure, i no se’n recordava d’enfadar-se.
Aleshores la mestra va pensar que potser no dormia bé i per això venia tan enfadat. Quan en vam parlar a l'escola, ell va dir que a la nit no volia dormir, perquè no li agradava estar a les fosques i tot sol a l’habitació.  No volia dir-ho, però l’Òscar tenia por de la foscor.  Aleshores entre tots vam buscar una solució. Una nena va dir que a casa seva tenia una bombeta petita que feia una llum molt suau  a l’habitació, perquè a ella tampoc no li agradava estar a les fosques i la família de l’Òscar li va regalar una llumeneta petita que endollada  a la paret de l’habitació, trencava la foscor. I des d’aquell dia, l’Òscar va poder dormir tranquil tota la nit i va deixar de ser un nen tan  enfadós.