+ 3

LA BRUIXA (per Miri4, il·lustració de Nan Brooks)

2012-03-05T20:45:00.005+01:00

Algunes persones li tenien por perquè era una bruixa, però era una bona dona. Durant el dia s’estava a casa, fent estranyes pocions amb herbes, arrels i fruits que de nit recollia al bosc sota la claror de la lluna plena, preferentment al punt de la mitja nit. També sabia fer pomades per a la pell i altres remeis per a diferents malalties. La gent l’anava a veure d’amagat perquè ningú no volia que els altres sabessin que tractaven amb bruixes i ella escoltava els problemes dels veïns i mirava d’ajudar sempre que podia. La seva ciència no estava escrita enlloc, però semblava conèixer molts secrets de la natura. El Mussol, la Serp, el Corb i la Gata gris formaven part de la seva família i sempre l’acompanyaven. Ella podia comprendre el seu llenguatge i s’entenien la mar de bé. A poc a poc, però, tothom s’anava adonant que no era una bruixa dolenta i tot i que ningú ho volia reconèixer, van començar a estimar-la.

25 poesies il·lustrades (Dolors Todolí)

2012-02-25T14:03:00.001+01:00

Un recull de poesies il·lustrat per alumnes de P5 de l'Escola Gregori Mayans, de Gandia.

Hi he col·laborat amb 2 poesies.

Clicant sobre el títol, podreu llegir els textos i veure les il·lustracions.

Sentir-se elefant (per Miri4, il·lustració d' Angela Swan)

2012-02-23T07:50:00.002+01:00

Estava trista. El món li queia a sobre. Sentia un pes tan gran que no podia mantenir-se dreta. Era com si de cop i volta el seu cos s’hagués convertit en el d’un elefant. Veia els problemes tan grossos que no era capaç de sortir-se’n.

Però quan se’n va anar al llit, va trobar l’ elefantó de joguina dels seus petits, que li feia companyia. Ser elefant no estava tan malament si algú l’acompanyava... Els paquiderms tenen moltíssima força, i una gran memòria. Exacte!, en un instant va comprendre que tindria la fortalesa d’un elefant davant qualsevol dificultat, i de cop i volta els problemes es van fer més petits.

De tant en tant...( per Miri4, il·lustració d'Alejandra Fernández)

2012-02-15T19:28:00.001+01:00

Il·luminada pels darrers rajos de sol del dia, balla amb el cèrcol de plata i somriu. Encara pot ser petita per una estona. Quan arribin els altres, tornarà al seu paper de germana gran que li ha tocat i entretindrà els menuts mentre esperen que els pares preparin el sopar per a tots. De tant en tant, també li agrada deixar de banda la responsabilitat de comportar-se com una noia tan assenyada i tornar a sentir-se nena.

En un moment... (per Miri4, il·lustració de Deborah Melmon)

2012-01-25T19:10:00.002+01:00

En un moment la mare li ha preparat el berenar.

En un moment, un petit pardal s’ha aturat a la finestra.

En un moment, el gat, entremaliat de mena, s’ha plantat a la taula d’un bot per si el podia caçar. Però l’únic que ha aconseguit ha estat tombar el paquet de cereals que s’han escampat sobre les estovalles.

La Clàudia ha fet un crit de l’ensurt i el gos, en un moment, ha aprofitat l’ocasió per a cruspir-se aquell berenar tan bo.

La petita, en un moment, s’ha quedat sense.

POEMA: EL GAT (per Miri4, il·lustració de Kate Daubney))

2012-01-05T22:14:00.004+01:00

AL CARRER HE TROBAT UN GAT,

MIOLANT DALT D’UN TERRAT,

L’HE CRIDAT I HA BAIXAT,

I TOTS DOS HEM BERENAT.

HA NASCUT UNA AMISTAT,

TOTA LA TARDA HEM JUGAT ,

HEM SALTAT I HEM BALLAT,

I LES HORES HAN PASSAT.

QUAN ENS HEM ACOMIADAT

I CAP A CASA HE MARXAT,

EL GAT ,QUE ERA TOT RATLLAT,

S’HA AMAGAT DINS D’UN FORAT.

L'Anynou (per Miri4, il·lustració de Violeta Dabija)

2011-12-30T23:07:00.001+01:00

L’Avi del Temps s’afanyava per arribar a l’hora convinguda, ni un segon abans ni un segon després. Pensava en tot el que havia arribat a fer en aquells 365 dies que ja formaven part de la història. Li havia de passar el ceptre al nounat just després de les 12 campanades, i aleshores podria tornar a casa, esperant que l’Any Nou fos generós en l’acompliment dels desitjos i il·lusions de tantes i tantes persones vingudes de tot arreu per a rebre’l. El nounat era fràgil i delicat i calia l’esforç de tots per a fer-lo créixer equilibradament. Així es podrien veure complerts molts somnis i l’esperança tornaria a lluir enmig de la incertesa d’aquells temps tan difícils. El vellet va arribar just a temps i li va desitjar al recent nascut molta sort en el seu caminar. Al petit Anynou li espurnejaven els ulls d’emoció i va dibuixar als llavis un dolç somriure.

DESITJO A TOTHOM UN ANY PLE D'INSTANTS MÀGICS I DE SOMRIURES DE VERITAT. FELIÇ 2012!!!

BON NADAL (il·lustració de Pauline Siewert)

2011-12-24T08:43:00.001+01:00

Ja ha arribat Nadal. Felicito a tothom aquestes festes amb les nadales que hem cantat aquest any a l'escola amb els alumnes d'educació infantil :-)
Cliqueu aquí: NADALES

ESTELS (per Miri4, il·lustració de Sophie Keen)

2011-12-15T20:46:00.000+01:00

Sempre li havien semblat màgics, tant brillants i bonics. Tots sabien on havien d’estar, i passés el què passés, mai deixaven el seu lloc. Pensava com seria de meravellós poder entendre el seu llenguatge silenciós i conèixer així tots els misteris de l’Univers. Li agradaria veure’ls de més a prop per tal de percebre la seva escalfor i veure el seu color, no tots eren iguals. De gran, volia ser científica per a dedicar-se a estudiar les constel·lacions i els astres. Cada nit abans d’anar a dormir, la Nina mirava els estels i somniava desitjos amb esperança.

EN GRIS I LA BRUNA (per Miri4, il·lustració de Rico Schacherl)

2011-12-05T15:41:00.000+01:00

Quan en Gris i la Bruna es troben, sembla que la resta del món s’aturi per a ells. S’estimen molt. Els veig entusiasmats, movent la cueta i olorant-se l’un a l’altre, amb ganes de jugar. Potser el destí els ha unit d’una manera invisible. No els calen paraules, s’entenen només en mirar-se.

El cor se’ls accelera, se’ls veu contents, juguen i salten d’alegria. M’imagino una conversa seva:

- Sabia que tard o d’hora et trobaria!

- Jo també!

- He seguit un rastre i he arribat on eres tu.

- M’encanta!

- Ets una gosseta molt boniqueta!

- I tu un gos molt ben plantat!

- Quan t’he ensumat, el cor se m’ha accelerat!

- A mi també!

- Quina bona oloreta que fas!

Cada tarda quan passegem trobem en Gris que surt a la mateixa hora. Tothom qui els coneix diu:

- Quina parella de gossets més eixerida !

LA LLIBERTAT (per Miri4, il·lustració de Maja Sereda)

2011-11-23T20:26:00.000+01:00

Ho tenia tot al seu abast: cada dia el seu menjar, l’aigua fresca i l’habitatge net, fins i tot un mirall amb campaneta inclosa per si volia fer música. Però en Pere va voler donar-li alguna cosa més, i li va obrir la porta de la gàbia.

-“ Ara ets lliure!” – va dir

L’ocellet va mirar a un costat i l’altre i va voler sortir, però portava tant de temps en aquella gàbia que ja no se’n recordava de volar, es va cansar de seguida i a més a més per poc no se l’empassa el gat de la veïna... Quin ensurt! El pobre ocellet va tornar a la seva gàbia i es va deixar acaronar el cap. Preferia la seva vida de sempre, amb el menjar i el beure assegurat, abans que aquella llibertat que podia ser tan perillosa.

EL MEU CANÇONER D'EDUCACIÓ INFANTIL

2011-11-20T15:39:00.003+01:00

AQUEST CURS ESTIC ELABORANT UN CANÇONER AMB ELS MEUS ALUMNES.

A LA COLUMNA DE LA DRETA DEL BLOG HI HA UN ENLLAÇ PERMANENT.

Cançons que treballem a P3

Cançons que treballem a P4
Cançons que treballem a P5

L'avi mariner (© Antoni Pàmies)

2011-11-13T10:44:00.000+01:00

La dansa de la pluja (per Miri4, il·lustració de Júlia Woolf)

2011-11-12T09:04:00.000+01:00

En Pol, l’aneguet , està molt content. Li encanta l’aigua!. Però quan plou, la Júlia no vol jugar, ni sortir, ni divertir-se. Creu que el mal temps és un problema. En Pol no en troba mai de problemes, vol passar-ho bé i ha decidit sortir. A la Júlia no li agrada la idea però ell és el seu amic i no pensa deixar-lo sol, es podria perdre. S’ha posat l’impermeable vermell i les botes d’aigua i l’ha seguit fins al carrer. Aleshores ha passat una cosa que l’ha fet somriure: en Pol ha començat a ballar picant de peus i esquitxant a tort i a dret. La dansa de la pluja!, potser no és tan mala idea... Al cap de poca estona, tots dos xalaven, ben xops, jugant a indis.

ANIVERSARI DEL BLOG

2011-10-24T07:56:00.000+02:00

AVUI, 24 D'OCTUBRE, AQUEST BLOG FA DOS ANYS:-)

La Cleta (per Miri4, il·lustració de Katie Cusack)

2011-10-23T18:18:00.000+02:00

La Cleta era una gallina com les altres, amb plomes marrons i ocres, potes daurades i cresta i barballera vermelles. Però tenia sang d’artista, ment d’artista i ànima d’artista. Volia ser pintora. Ai!, les altres gallines se’n feia creus, com podia ser?, tothom sap que les gallines viuen a la granja, escatainen i ponen ous, però no pinten. Li deien:

-“Que t’has begut l’enteniment?”

-“Faràs el ridícul!”

La Cleta se les mirava i pensava:

-“Si sabessin com n’és de bonic fer quadres amb la pintura...”

Va arribar l’ hivern i el sol no volia sortir. S’amagava darrera els núvols i totes les gallines estaven ensopides. Llavors, la Cleta va agafar les pintures i va fer a la paret del galliner un cel amb un magnífic arc de sant Martí. Totes les seves companyes van obrir uns ulls com unes taronges i van exclamar amb entusiasme:

-“Bravo Cleta!, ens has tornat l’alegria!”

L'avi Luiggi (per Miri4, il·lustració de Nadine Wickenden)

2011-10-15T20:26:00.001+02:00

Quan era jove, en Luiggi treballava a la cuina d’un gran restaurant molt conegut a Itàlia, el seu país. Ara que ja no treballa li agrada seguir inventant nous plats, però ho fa per als animalons que viuen al parc. Quan s’acosta el fred, és més difícil que trobin menjar i en Luiggi sempre els sorprèn amb alguna delícia: arròs cru saltejat amb pipes de gira-sol i llavors de civada, sèsam amb mill i pols de galeta, fruita seca sense closca, ..., de vegades també hi posa una mica de pa sec. Sembla un mag disfressat d’avi, quan arriba tots els petits ocells piulen més fort que mai i així comença l’alegre concert de la tardor que li dibuixa aquell somriure i el fa sentir tan feliç.

Ganes de tardor (per Miri4, il·lustració de Deborah Melmon)

2011-10-13T17:53:00.001+02:00

Quan en Pol i la Irene tornen de l’escola em porten a fer un volt pel parc, però jo tinc ganes de tardor. Vull veure aquella caseta de fusta petitona on es posa la castanyera perquè, sabeu?, l’any passat em vaig fer amic de la seva gosseta Lluna i cap al vespre quan la mestressa em duia a fer l’última passejada del dia i comprava una paperina de castanyes calentetes per als nens, la Lluna i jo jugàvem plegats al tancat dels gossos i després la castanyera ens donava un trosset de moniato cuit.

Diuen que ja ha arribat la tardor, però no ho sembla. Els nens i nenes encara van amb màniga curta i sandàlies, els ocells no se’n van a indrets més càlids, els arbres no perden encara les fulles, les papallones volen per tot arreu i jo espero que arribi el fred...tinc unes ganes de veure la Lluna!

En Roc i jo (per Miri4, il·lustració de Deborah Melmon)

2011-09-30T22:08:00.002+02:00

Quan jo era petit, desitjava amb totes les meves forces tenir un gos que em fes companyia. Segur que ell desitjava un nen com jo, i ara que ens hem trobat, ens agrada compartir l’habitació. Quan fa bon temps, podem anar d’excursió. Agafem el camí del bosc i correm, busquem pinyes, arribem al riuet que baixa amb un pam d’aigua fresqueta, en Roc sempre en beu una mica i es mulla les potes i la panxa, i juguem a empaitar-nos. Quan arriba el fred, ens agrada estar a casa, davant de la llar de foc escoltant els contes de l’avi fins que és hora d’anar a dormir. En Roc s’enfila al meu llit i fa veure que dorm, perquè vol estar al meu costat, no li agrada gens dormir tot sol en un raconet del menjador. Potser té por, jo també en tenia abans, però ara...ja tinc en Roc!

La llibreta (per Miri4, il·lustració de James Cottel)

2011-09-15T13:31:00.002+02:00

Amagada en una capsa,

entremig d’uns quants papers,

la Raquel té una llibreta

tota plena de secrets.

Ella escriu amb bona lletra

tot allò que viu i sent,

s’imagina amb un somriure

els seus desitjos complerts.

Té un amic que l’enamora

i escriu el seu nom pertot,

amb bolígrafs de colors

negre, blau, verd i vermell.

Si està trista o preocupada

només li cal un remei:

obrir la seva llibreta

i somniar amb el cor obert.

Cançó de les fades

2011-08-22T22:28:00.000+02:00

Conte d'estiu: la fada Aiguaviva i la balena perduda

2011-08-17T21:37:00.002+02:00

LECTURES (per Miri4, il·lustració d'Alessia Girasole)

2011-07-18T09:10:00.002+02:00

Quan la Paula arribava amb el seu llibre vermell, l’Oriol s’entusiasmava. D’aquell llibre de contes sempre sortien les històries més fantàstiques i meravelloses que ningú li havia explicat mai. I ells eren els protagonistes. Podien imaginar-se fent de mariners en la seva barqueta de fusta, mirant cap a l’horitzó amb aquella ullera de llarga vista que duien els pirates per descobrir illes del tresor. O bé a ple estiu fent un ninot de neu que podia jugar amb ells sense desfer-se sota els raigs de sol. Fins i tot podien viatjar en una nau extraterrestre i fer-se amic de criatures màgiques de móns desconeguts i extraordinaris, mentre feien un tomb per l’espai i arribaven a la Lluna. La Paula, llegint aquells relats, sabia obrir els ulls de la imaginació i de la fantasia mentre l’Oriol escoltava embadalit les seves aventures. Cada cop tenia més ganes d’aprendre a llegir i esperava amb il·lusió el dia que començaria a anar a l’escola.

CANÇÓ: TRIPULANT LA MEVA NAU (lletra i música: Mireia Muñoz)

2011-07-11T14:06:00.000+02:00

El país del blanc i negre (per Miri4, il·lustració de Maja Sereda)

2011-07-01T19:01:00.000+02:00

Al país del blanc i negre no hi havia més colors. Els seus habitants sempre l’havien conegut així, no existien ni el groc, ni el taronja, ni el vermell, ni el verd, ni el blau ni el violeta. Les converses s’acabaven de seguida: si els agradava una idea, feien això i si no, allò altre. Sempre disposaven només de dues opcions: o blanc, o negre. Quan una criatura ja sabia distingir entre el si i el no, el blanc i el negre, era una personeta assenyada i responsable. Però un matí de primavera va arribar un ésser petit que ningú no havia vist mai: una papallona. Era molt curiós: ni blanc ni negre!. I a més a més, no feia soroll, podia volar i aturar-se, i moure les petites ales sense emprendre el vol. Algú li va voler fer una foto, però, és clar!, va sortir en blanc i negre...

Especial (per Miri4, il·lustració de James Cottel)

2011-06-14T22:58:00.001+02:00

Una vegada vaig tenir un gosset molt especial.

Si,si, especial perquè sabia somriure.

Especial perquè quan jo arribava, venia el primer a donar-me la benvinguda.

Especial perquè sempre em defensava quan creia que jo estava en perill.

Especial perquè passés el què passés, em feia costat.

Especial perquè es va tornar vegetarià només perquè jo mengés verdures.

Especial perquè era entusiasta.

Especial perquè podia comptar amb ell.

Especial perquè mentre jo dormia, ell vigilava.

Especial perquè era el meu amic sense demanar res a canvi.

Especial perquè si tenia un mal dia, m’acompanyava i em feia sentir bé.

Especial, perquè m’escoltava quan li explicava els meus problemes, encara que no entengués ni la meitat del què li deia.

Especial perquè era diferent i no importava.

Especial, si. El meu gos sempre va ser molt especial!

L'elefant caçador (per Miri4, il·lustració de Rico Schacherl)

2011-05-24T14:43:00.002+02:00

Sempre havia volgut aprendre a caçar, com feien les lleones. Primer, s’ajupien sense fer fressa, avançaven sigil•losament cap a la presa, a poc a poc i sense fer gens de soroll ni cap moviment brusc que pogués revelar la seva presència. Aleshores, de cop i volta es llençaven contra l’objectiu i se l’enduien per compartir-lo amb la manada...

Ah, no!, fer de lleona era massa difícil i arriscat per a un elefant , no pensava compartir aquell berenar amb ningú. Les hores que s’havia passat fent l’exercici d’ajupir-se i avançar dissimuladament per tal d’aconseguir un petit entrepà de mantega de cacauets...mmmmmmm quina oloreta!, se li feia la boca aigua... Aquell era el moment. Au, vinga!, amb decisió!: a la una, a les dues, a les tres! allarga una mica la trompa... Nyam! Què bo!...Ostres! ara retirada... calma, sense fer soroll, a poc a poc...enrere... No l’ha vist, la petita segueix llegint.

Vitamina musical (per Miri4, il·lustració de Barbara Dessi)

2011-05-15T10:28:00.004+02:00

La Joana gaudia d’una salut de ferro, i molts es preguntaven com podia estar tan bé algú amb aquella aparença de fragilitat. Tenia un secret. El somriure li il·luminava la cara i explicava que tenia unes vitamines molt especials que l’enfortien per dins i per fora, i que l’ajudaven a sentir-se millor tant si tenia necessitat de plorar com si tenia ganes de riure, si havia de mostrar-se més forta i valenta o si precisava d’uns moments de calma. Però no es venien a les farmàcies ni les receptava cap metge. Molts no li feien cas però la Joana, amb els seus auriculars, escoltava melodies que alimentaven el seu esperit amb la vitamina musical. Així havia après a expressar les seves emocions i sentiments, i li era més fàcil arribar a comprendre tot allò que l’envoltava. La música la feia feliç i l’ajudava a viure amb més intensitat

El somriure de la Paquita (per Miri4, il·lustració de Nancy Meyers)

2011-05-01T12:40:00.001+02:00

Havia perdut el somriure feia massa temps. Un matí va sortir de casa i va tornar acompanyada per una parella de gossets, al cap de poc, ja en tenia quatre i després vuit i més endavant setze. Des d’aleshores, la Paquita és la iaia dels gossos. És una dona gran, amb els cabells blancs i ulleres de vidre gruixut. Viuen un piset petit, a prop de la platja. Són uns gossets de diferents mides i colors: blanc, negre, gris, marró i albercoc, molt dolços i intel·ligents i els agrada molt jugar. La Paquita passa molta estona cada dia pentinant-los suaument amb aquell raspall de metall i sempre se’ls veu nets i polits. Cap al vespre els porta a passejar i tots junts s’estan una estona contemplant el mar i escoltant el so de les ones que van i vénen. I curiosament, des d’aleshores, la Paquita ha retrobat el seu somriure.

Conte de primavera: la fada Crisàlide (© Mireia Muñoz)

2011-04-19T18:14:00.001+02:00

Pàgina 89, línia5 (del llibre que estiguis llegint)(joc)

2011-04-19T17:59:00.001+02:00

Lurdscontes, dels blog "Contes infantils i juvenils" , m'ha proposat aquest joc:

Es tracta d'obrir el llibre que estiguis llegint per la pàgina 89 i escriure el que posa en la línia o frase cinquena.
Per seguir el joc hem de proposar tres amics bloggaires.

La meva frase és "Por medio de tus esfuerzos y los de tus colaboradores, puedes crear recuerdos hermosos" (del llibre "Descubre tu destino con el monje que vendió su Ferrari", de Robin S. Sharma).

Proposo el joc als autors dels blogs següents:
http://hippodog.blogspot.com/ (Tat Giralt)
http://aencesadellum.blogspot.com/ (Pilar)
http://www.menjalletres.blogspot.com/ (Dolors)

Ja han sortit!!!!

2011-04-09T12:02:00.001+02:00

Aquest és el meu segon llibre de contes infantils publicat per l'Editorial Setzevents. Acaba de sortir. Està escrit en lletra de pal i conté 26 relats en total.

Sinopsi

En aquest llibre trobareu uns quants relats breus (i un de no tant breu), especialment pensats per a reforçar l’aprenentatge de la lectura i per a passar una estona agradable amb les petites històries d’una colla de personatges més o menys entremaliats. Gats i gossos, elefants i conills, estels i persones, bruixes i gripaus formen l’entrellat de diversos contes que provoquen emocions i sensacions que no deixen indiferent al qui els llegeix o escolta.

Presentació del llibre:
Dissabte 16 d'abril a la llibreria Pati de Llibres de Sant Cugat a les 12h.

Lectura d'Instant màgic al blog Sala de lectura

2011-03-12T12:13:00.001+01:00

La Pilar, del blog "Sala de lectura" em va demanar que llegís un fragment..., així us presento el llibre que està a punt de sortir. És el conte menys infantil de tot el recull. Clicant sobre el títol d'aquest post el podreu escoltar.

Publicitat (per Miri4, il·lustració d'Alessia Girasole)

2011-03-10T10:39:00.000+01:00

La mare volia comprar una poma. Era el berenar de la Rita, la meva germaneta, però quan l’ha vist tan grossa i vermella ha començat a fer el ploricó:

-Nooooo!, la Blancaneus, la bruixa!, està verinada. Vull plàtaaansssss!!!.

- D’acord Rita, ja la deixo. Però no està enverinada. La Blancaneus és un conte.

- Mira Rita!, agafem aquests cereals. Són els que ho converteixen tot en xocolata!. És màgic!. Ho he vist a la tele.

- No,no Marc. Els anuncis són inventats.

- Com els contes, pare?

- Exacte!, la poma del supermercat no està enverinada i de la capsa de cereals no sortiran les muntanyes de xocolata que tu has vist per televisió. Això és la publicitat. Expliquen una història per tal de vendre un producte, però la història no sempre és real.

- Vaja!, tan que m’agradaria tenir una muntanya de xocolata a l’habitació..., però son igual de bons oi?

Fem ioga (per Miri4, il·lustració d'Abigail Marbre)

2011-02-25T21:22:00.003+01:00

-“Mare, què fas?”

-“Ioga”

-“Per què?”

-“M’ajuda a veure el món d’una altra manera i de vegades a trobar solucions als meus problemes”

- “Jo també vull fer ioga”

- “ D’acord, doncs vine”

- “... M’he enfadat amb la Gemma. Fa una festa el dimecres i no hi puc anar perquè tinc patinatge i estem preparant un festival...”

-“ La Gemma no en té cap culpa”

-“No... i no els anava bé cap altre dia..., però potser podem convidar-la a berenar nosaltres el dijous o el divendres, o el cap de setmana...”

-“Sí, és clar!”

- “Puc trucar-la?, no m’agrada que estiguem enfadades”

-“I tant”

-“M’agrada el teu ioga. Tenia un problema i ara he trobat la solució mirant-lo de cap per avall!”

- “De vegades cal mirar les coses des d’un punt de vista diferent per a comprendre-les”

-“Gràcies, mare!”

- “De res!”

La cuina de l'àvia (per Miri4, il·lustració de Denise Bailey)

2011-02-13T15:29:00.000+01:00

Una mica de pa amb tomàquet, formatge fos i trossets d’embotit, tonyina o pinya. Tot al forn uns minuts i ja està!. La meva àvia és una gran cuinera i sempre que anem a la masia em deixa ajudar-la a preparar el menjar. Té una cuina de les d’abans, de fa molts i molts anys, però li agrada més que qualsevol altra. No vol ni sentir parlar de microones, cuines d’inducció, vitroceràmiques,..., “el menjar té un altre gust”, diu.

Aquella cuina em feia molta por quan era petita. M’imaginava que a dins del forn hi havia la bruixa del conte de Ton i Guida, aquella que havia enganyat els nens i se’ls volia menjar i la nena la va empènyer i va tancar la porta... Però l’àvia em va treure la por, em va ensenyar que allà a dins no hi havia ningú i des d’aleshores cuinem uns plats boníssims.

PAU (per Miri4, il·lustració d'Alessia Girasole)

2011-01-30T12:38:00.001+01:00

PAU

(30 de gener, Dia Escolar de la No violència I la Pau)

La petita princesa es gronxa al seu jardí, sota l’atenta mirada de la merla blava que sempre l’acompanya. Li agrada la nit, perquè mirant amunt veu el cel cobert d’estels lluents, que s’escampen molt més enllà del què s’imagina, i es pregunta com és que en el món encara hi ha guerres i persones que no coneixen la pau. S’entristeix i plora sobre la gespa i de les seves llàgrimes brollen unes flors vermelles com la sang. Ella voldria fer arribar a tot el món el seu missatge: “la pau es transmet amb un somriure, quan compartim el què tenim per a viure, quan veiem algú que està trist i el fem riure, quan col•laborem per a tenir un món més lliure; sempre que aprenem a conviure. Persones que viviu en aquest planeta blau, escolteu el vostre cor i veureu que juntes podem avançar pel delicat camí de la pau”.

Les golfes (per Miri4, il·lustració de Marsha Gray Carrington)

2011-01-27T18:59:00.000+01:00

A la casa gran hi tenim unes golfes. Allà abans hi havia els mals endreços, però ara ho hem netejat tot, hem pintat les parets de color groc i hi hem col•locat alguns mobles vells: un llit amb capçal de fusta, una calaixera petita, les cortines blanques i una catifa de tots colors on podem seure i parlar. A la porta hi ha un rètol que diu:

“Club dels somriures. Prohibit enfadar-se”.

De tant en tant venen les meves cosines o altres vegades les amigues de l’escola. Cada vegada que ens reunim allà ens ho passem pipa. Hi ha una norma: hem de deixar a fora el mal humor, els crits i les enrabiades, i aleshores ja podem entrar. Juguem, riem, ballem i cantem, ens expliquem històries i ens posem les disfresses que guardem dins d’un bagul, també podem berenar o passar-hi la nit com si haguéssim anat de colònies. Després ho recollim tot. El Club dels Somriures és el millor del món!.

Cal Mico (per Miri4, il·lustració de Lyn Boyer)

2011-01-19T17:36:00.002+01:00

A Cal Mico estan de festa: han augmentat la família i ho volen celebrar per tooooota la selva. El pare està tant content i esverat alhora que va passant d’una liana a l’altra, anunciant a tort i a dret la feliç notícia, sense deixar anar aquella banana tan grossa i saborosa que s’havia reservat per aquell dia. Amb aquella cridòria fins i tot les pedres es desperten!. L’Ocell Irisat i la Serp Anellada se’l miren divertits i se’ls encomana l’alegria. Al cap d’una estona, tots els habitants d’aquell indret comencen a buscar algun regal interessant (fruites de bosc, bolets, fulles...) per a la família i es preparen per anar a conèixer el petit i poder comentar si té les orelles del pare, el somriure de la mare,... Quan arriben, quina sorpresa!, a cal Mico han tingut trigèmins que fan les delícies dels visitants!!!.

La Bruja Molesta (versió en castellà del meu conte: La Bruixa Empipadora)

2011-01-06T20:49:00.002+01:00

Simfonia de les joguines (per Miri4, il·lustració de Rachelle Anne Miller)

2011-01-02T12:16:00.001+01:00

S’estava avorrint. Les bateries dels seus jocs estaven descarregades i no sabia què fer mentre es tornaven a carregar. La mare va posar un cd de música clàssica mentre començava a preparar el dinar.

Quan la nena va sentir les primeres notes va tenir una gran idea i ràpidament va anar a l’habitació. Es va vestir amb el tutú i les sabatilles de ballarina, es va pentinar per a l’ocasió i va agafar els seus ninos preferits i aleshores va tornar a la sala on sonava la música. La Nina Marina i l’Ós Bru esperaven el seu torn mentre la petita dansaire feia voltar l’Osseta Rosa seguint el ritme de la Simfonia de les Joguines.

-“Poder jugar sense necessitat de piles o bateries recarregables és molt divertit!”- va pensar somrient.

UN TROSSET DE L'ARC DE SANT MARTÍ (per Miri4, il·lustració de Mary Hall)

2010-12-27T22:28:00.005+01:00

La Lluïsa i en Pau no podien dormir. Havien fet un llarg viatge fins a la casa nova. Canviaven de ciutat, d’amics, d’escola... Tot era nou i tot eren nervis. Per sort va arribar la padrina i els va portar un obsequi ben especial. Semblava un trosset de l’arc de sant Martí: tenia el color blau com el mar i com el cel de primavera que veien des de la finestra de l’habitació, el groc que els recordava l’escalfor del sol i la claror del dia, el verd com les fulles i la gespa del jardí, el fúcsia com aquelles flors perfumades que li agradaven a la mare, el vermell com la bicicleta que els havien regalat per l’aniversari, i finalment el blanc dels núvols i dels dolços somnis. Abans que la padrina sortís de l’habitació, els dos germans dormien plàcidament ben abrigadets sota la calidesa d’aquella manta de coloraines.

Una estona d'hivern (per Miri4, il·lustració de Rachelle Anne Miller)

2010-12-18T20:39:00.001+01:00

A la meva àvia no li agrada que arribi l’ hivern, diu que té massa fred i no vol anar a passeig. Si jo pogués fer nevar a l’època del bon temps, ho faria. Portaria el fred només una estona (i avisaria a l’àvia que no sortís de casa). Enviaria els núvols més enllà de les muntanyes a recollir aigua de rius o mars, i faria que el vent els portés al meu poble. M’agradaria que l’aire fred de l’ hivern convertís l’aigua en neu i el riu tot congelat esdevindria una pista de patinatge perfecta .Amb el moviment dels meus braços la neu sabria quan hauria de caure i podria ballar amb els meus patins sota una suau carícia de cristalls blancs i freds. Més tard, ja podria tornar el bon temps. Em trauria els patins, els guants i la roba d’abric i aniria al parc a berenar (i aleshores l’àvia em podria acompanyar)... De tota manera, a mi sí que m’agrada l’ hivern!.

Conte d'hivern: la fada Gebrada i el cadell de llop, per Miri4 (You tube)

2010-12-09T20:42:00.001+01:00

Sóc gran! (per Miri4, il·lustració de Sergi Camara)

2010-12-04T12:41:00.002+01:00

Fa quatre dies que ha començat a anar a l’escola dels seus germans. Ja no és la llar d’infants, on anava quan era petita, ja té tres anys! Tots li diuen que s’està fent gran, però li parlen i la tracten com abans i ella vol dir -los que ja ha crescut i no ho sap explicar, encara no sap pronunciar bé totes les paraules i no té prou vocabulari..., vol demostrar que no és cap criatura, de fet ja ha deixat enrere els bolquers, el xumet i les farinetes. Agafa els llapis d’en Robert, un full de paper blanc i es prepara per donar una sorpresa a tota la família. Encén el llum, s’enfila a la cadira i, molt concentrada, comença a omplir el paper de palets, rodones i muntanyetes, així és com es fan les lletres, oi?. Que contents es posaran tots quan vegin que ja sap escriure!.

L'Elvis, un gat molt musical (per Miri4, il·lustració de Marsha Gray Carrington)

2010-11-29T18:15:00.006+01:00

L’Enriqueta feia anar les agulles de fer mitja: “un punt del dret, un punt del revés, un punt del dret...”De vegades estava tan concentrada en els punts que no se’n recordava de res més: ni anava a comprar, ni feia el dinar, ni mirava el rellotge. Els veïns, que ja la coneixien, li portaven coses:

-“Tingui senyora Enriqueta, unes croquetes boníssimes acabades de fer”

L’Enriqueta els ho agraïa obsequiant-los amb un jersei, uns guants, una bufanda,...

Un dia el gat tenia tanta gana que va començar a buscar coses per a omplir la panxa, però no va trobar res i finalment, queixalada ve queixalada va, es va cruspir la ràdio de la cuina. I des d'aleshores, es passa tot el dia ballant pel menjador al ritme de la música que misteriosament surt de les seves orelles.

- “Elvis,ets un gat-músic!, com ho fas això?”

Ai, si l’Enriqueta ho sabés...

El camí blau, per Miri4 (fragment del relat "L'il·lusionista" publicat a joescric.com. Clica aquí per llegir el relat sencer)

2010-11-22T17:56:00.005+01:00

Avançant pel camí blau, es respirava tranquil•litat, l’aire fresc feia olor d’anís i li omplia el cor de pau. Se sentia una música agradable que semblava sortir de dins del rierol. Potser era una arpa?. L’Anna es va acostar a la riba veient la seva imatge reflectida a l’aigua.

Mirant cap al fons transparent, va veure que hi havia algú lluitant per no ofegar-se i va decidir ajudar-lo. Va mirar cap a la dreta i després cap a l’esquerra, però no hi havia ningú més. Ho havia de fer tota sola. Els seus ulls van recuperar en uns instants la brillantor d’anys enrere, quan s’il•lusionava amb les petites coses de cada dia. Va decidir no perdre més temps i va deixar les sabates al costat d’un ametller que curiosament feia flors blaves, i es va capbussar. Al cap d’uns moments sortia arrossegant una nena. Devia tenir uns 10 ó 12 anys. Va deixar-la estirada al costat de l’ametller blau, i va recordar el què havia après quan era més jove en un curset de socorrisme a la seva escola. Li va posar el cap enrere aixecant-li la barbeta arrodonida, va assegurar-se que la petita no tingués cap objecte estrany a la boca i va col•locar un tros de la roba del seu vestit als llavis, va inspirar i tapant-li el nas, va bufar amb força per tal d’omplir-li d’aire els pulmons, tot seguit va fer-lo sortir pressionant amb l’altra mà el pit de la nena i va repetir l’operació un altre cop. La noieta va tossir, expulsant una mica d’aigua i a poc a poc va anar recuperant un ritme respiratori adequat. La cara tan pàl•lida va adquirir un to més rosat i l’Anna va sentir-se feliç. Havia salvat una vida!.

La nena del riu va voler parlar, però de la seva boca no sortien paraules, només música. Era una criatura sorprenent. Si et paraves a observar-la, t’adonaves que sota l’aparença humana n’hi havia una altra: la cara tenia forma de lira, els seus cabells semblaven les cordes afinades d’una petita orquestra i tenien diferents gruixos i llargàries, els braços eren com dues flautes travesseres, i els dits de les mans eren fets amb les tecles d’un piano. Tenia el cos en forma de guitarra, les cames amagaven l’esquelet d’una marimba que feia la funció del fèmur, i uns bongos situats per sota dels genolls formaven la part corresponent a la tíbia i el peroné. A dins dels peus hi havia uns triangles de metall. Aquella nena era tota plena d’instruments, com una orquestra. Els seus cabells sonaven al vent i omplien el camí blau de bellesa. Els seus moviments lents i suaus feien sonar una cançó tranquil•la i el camí blau lluïa més clar, era una meravella. Van trobar una capsa de metall i la van omplir de melodia.

Era fascinant. Aquell ésser era la música personificada!. Feia servir un llenguatge universal, només sons; sense dir cap paraula es feia entendre. Li va fer un petó i en aquell instant va passar una cosa inesperada: la nena es va fondre i va entrar dins del cos de l’Anna com una alenada d’aire fresc. El cor li bategava més de pressa i es va sentir plena d’energia. Des d’aquell moment, la música l’acompanyaria per sempre. L’harmonia era la clau, des d’aleshores va estar en sincronia amb el món i amb aquella força interior tan gran, va saber que passés el què passés, mai més tornaria a perdre l’autoestima. Amb aquella nova manera de presentar-se en el món, l’Anna va arribar a casa. Duia a les mans la capsa de les melodies que havien recollit a prop del riu. Sentia la vida més lleugera, més fàcil.

A l’Anna li havia agradat la música des de ben petita, però mai n’havia pogut estudiar. De cop volta tot canviava. Ara era tota plena de música. Els seus moviments es van tornar més suaus, i el seu caminar més harmònic. En el seu cervell ressonava la música d’arreu del món, era el regal més bonic que es podia somniar.

Els jocs d'en Toni (per Miri4, il·lustració d'Amy Schimler)

2010-11-06T22:04:00.001+01:00

A en Toni li encanten els animals. De vegades s’imagina què faria si fos un lleó i comença a rugir ben fort, o un cocodril i s’amaga sota la taula, o un dofí i s’arrossega pel terra fent veure que està nedant. Mentre els pares fan el sopar, juga a ser un ós panda. Ha col·locat les cadires del menjador per tota la sala com si fos un bosc de bambú de la Xina. Segur que és divertit jugar entre les canyes. Mira, ara farà acrobàcies: s’enfila, es gronxa, fa veure que menja. De cop i volta...pataplaaaaaammmmmm!!!.Ai, ai, ai... les cadires no són tan flexibles i resistents com el bambú, sort que ha caigut sobre el sofà i no s’ha fet mal. Els óssos panda són forts, no es rendeixen fàcilment. Un altre dia hi tornarà, però ara més val que ho endreci tot, abans no ho vegin els pares...

Estic d'aniversariiiii!!! (clica aqui. La cançó és dels "Articulat")

2010-10-24T07:10:00.004+02:00

AVUI FA UNA ANY QUE VAIG COMENÇAR AQUEST BLOG, AMB UN CONTE...ARA JA N'HI HA 35 ...I MÉS COSES!!!. ^-^

.

Sensació de tardor, per Miri4 (il·lustració de Phyllis Harris)

2010-10-23T00:10:00.001+02:00

Les percepcions que li arribaven a través dels sentits, l’aire fresquet, l’olor de la terra quan acabava de ploure i la sensació cruixent que notava en trepitjar les fulles seques li anunciava l’arribada de la tardor, la seva estació preferida. No feia ni massa fred ni massa calor. Podia posar-se aquella jaqueta de tacte suau que la protegia del vent i sortir a la prada a fer volar les fulles que queien dels arbres. La Jana tancava els ulls , cantava, ballava, somreia. De vegades anava al bosc que hi havia a prop de la casa amb el seu gos i s’imaginava que era una castanyera que collia castanyes amb els seus guants gruixuts, havia d’anar amb compte amb la clofolla de punxes. Era emocionant veure com gaudia de cada moment amb aquella intensitat i alegria. Quan arribava la tardor, la Jana se sentia la nena més feliç del món.

Estimats Reis d'Orient...

2010-10-18T19:26:00.003+02:00

- Puc demanar una mascota? –diu la Júlia

- Qui en tindrà cura?- diu el pare.

- Quan l’haguem de rentar, com ho farem?, qui la durà al veterinari?- pregunta la mare..

- A casa, teniu poc espai i moltes coses, pot fer malbé els mobles...- pensa l’àvia.

- mmm..., viurà al jardí, i menjarà fulles, i es dutxarà sola, i vindrà a veure-la la Meritxell que és la germana del meu amic Bernat i és veterinària, i...em farà de cangur!- respon la Júlia.

- Una mascota així no existeix- diu l’avi

- Si que existeix!. Ja he pensat el nom que li posaré, es dirà Samba.

- Au vinga, deixa’t estar de bajanades!. Si trobes aquesta mascota tan fantàstica, ja la pots incloure en la carta als Reis – diu el pare, pensant que és impossible trobar una mascota com aquella...

I la Júlia escriu: Estimats Reis, m’agradaria tenir una elefanta.

Conte de tardor: la fada Falguera.( Il·lustracions de Laura Aresté. Text i música de Mireia Muñoz)

2010-10-10T10:30:00.002+02:00

Secret de família (per Miri4)

2010-10-07T14:23:00.002+02:00

Totes les famílies guarden algun secret. Em preguntava quin seria el de la meva... Jo devia tenir uns deu anys quan vaig començar a investigar. Quan ningú no em veia començava a buscar pistes, regirava els armaris, obria i remenava tots els calaixos de la casa, buscava dins les butxaques de les americanes del pare, dels abrics de la mare,... Mirava darrere els quadres de la paret, no fos cas que hi hagués alguna caixa forta amagada i jo no ho sabés, em ficava a sota els llits, a veure què hi havia. Però... res, res de res!. Tot era molt normal.
Potser el secret era que no hi havia secret...
Els pares estaven preocupats pel meu comportament que consideraven estrany... Van decidir que havia d’anar al psicòleg, o potser al psiquiatre,...o consultar un neuròleg, o ...Uf!, no us imagineu la quantitat d’especialitats mèdiques que hi ha. Crec que les vaig veure totes. Però cap metge trobava solució al meu “problema”, i jo seguia amb la dèria d’investigar...ho desendreçava tot i provocava embolics contínuament. Ningú no trobava res perquè les coses mai eren al lloc que tocava... Una cosa és investigar i remenar i una altra molt diferent és tornar-ho a deixar tot al seu lloc. Què es pensen que no hi toco?, desendreçar és molt fàcil, però deixar les coses com estaven...,m’enxampaven sempre!
Un dia em quedo a dormir a casa dels avis . No em ve gaire de gust, perquè els avis sempre volen que siguis petit, i et tracten com si acabessis de fer tres anys...
-“Vols una sopeta?”
-“ Vull una SOPA,àvia, que ja no sóc un nen petit!”
- “Tens raó noi. Potser ja és hora que sàpigues algunes coses...”
Obro els ulls com dues taronges. Què em vol dir, l’àvia?. Vaig a la cuina per ajudar-la i perquè hi ha una brillantor especial en la seva mirada...Estaré a punt de descobrir alguna cosa?
Escalfem el brou i quan arrenca el bull, l’àvia posa un polsim d’aquell potet de vidre que té una X a l’etiqueta. Què deu ser? Surt un fum de color blau...fa olor d’anís i... Ostres! Quin secret!

Instant màgic (per Miri4, il·lustració de Rachelle Anne Miller)

2010-10-03T19:41:00.004+02:00

La seva maneta minúscula m’agafa amb força. Es nota que no té por de res. A dins del cor hi té l’energia de l’Univers que l’ajudarà a créixer i a desenvolupar-se. La vida flueix. Tot és pur i net. El contacte i la veu de la seva mare li transmeten la seguretat que necessita per a relacionar-se amb el món que l’envolta. Respira tranquil•litat. L’equilibri. Quan em veu, somriu. Aixeca els bracets i vol parlar, però no en sap. Sense saber dir res, amb el gest ho diu tot.. Hem connectat i és per sempre. L’instant és màgic

Llàgrimes de Sant Llorenç (per Miri4, il·lustració de Nancy Meyers)

2010-09-25T10:50:00.005+02:00

-Els estels diuen que demà farà bon dia – diu la Marta
-Els estels no parlen- respon l’Arnau
-És estrany- , penso jo. La Marta no diu mai mentides, però la veritat és que jo, amb les meves orelles de gos que tot ho senten, no he escoltat mai la veu d’un estel. Malgrat tot, la Marta té raó, l’endemà fa bon dia. Potser és que ella té una sensibilitat especial i entén un llenguatge que els altres no coneixem, tant se val si som gossos o persones. Li encanta mirar el cel estelat.
A la nit em porta a passejar pel camí del bosc, lluny dels llums del poble que no deixen espai a la foscor. Quan és negra nit, les estrelles es veuen amb més intensitat.
- Mireu! Les llàgrimes de sant Llorenç, és una pluja d’estels. Demanem un desig a les estrelles?
- I tant!
- Bup! bup!

Pista lliure!, per Miri4 (il·lustració de: Stephanie Strickland)

2010-09-02T21:47:00.004+02:00

N’estava tip d’anar a les festes majors dels pobles i que sempre li diguessin que no sabia seguir el ritme de la música. Quan l’orquestra va començar, es va inventar un ball movent-se ràpidament en totes direccions. Semblava que tingués un exèrcit de puces picant-li per tot el cos i ell sacsejava amb força braços i cames, en una mena de dansa boja sense cap sentit. Tothom estava bocabadat.
Però en Marc estava molt a prop i ai! el peu d’en Pere va topar amb el seu genoll que va quedar tot vermell:

- Perdona’m Marc, no volia fer-te mal.
- Ja ho sé, Pere. Tinc una idea, quan facis el teu ball digues “pista lliure!” i tots et deixarem espai perquè et puguis moure sense fer-nos mal, d’acord?
- Perfecte!
Des d’aquell dia, quan sentien el crit de “PISTA LLIURE” tothom s’enretirava i en Pere va poder ballar tranquil.

Un petit homenatge als/a les mestres del món, per SMART Technologies.

2010-08-23T13:45:00.002+02:00

21 contes per a llegir

2010-07-13T16:10:00.003+02:00

(Es tracta d'una autoedició dels meus contes breus, escrits en lletra de pal).

El Valset de la Bruixa, al you tube!

2010-07-11T20:24:00.002+02:00

Proves de la portada del llibre (cliqueu sobre aquest títol si voleu votar)

2010-07-01T10:23:00.003+02:00

Aquest és el dibuix que he enviat al concurs per tal de triar la portada del llibre dels 365 contes. N'hi ha de molt bonics!. Avui comencen les votacions, fins el 15 de juliol.
La imatge representa que en llibre hi ha històries que passen de nit, d'altres de dia, en pobles o en ciutats, hi surten persones, animals, cases, esglésies, cotxes, el mar, la muntanya, rius, camps,..., però totes passen sota un mateix cel blau.

La catifa voladora, per Miri4 (il·lustració de Pixy Potts)

2010-06-22T20:42:00.004+02:00

Si la meva catifa fos voladora podria viatjar per tots els continents. Aniria a Àfrica a veure les girafes i ballaria seguint el so dels timbals d’alguna tribu o tastaria els dàtils sota una palmera. A Oceania, saludaria els aborígens, jugaria amb els cangurs i aprendria a fer música amb el diggeridoo. A Amèrica del Nord, des dels inuits fins als mexicans, tots serien amics meus. I seguiria viatjant fins a Amèrica del Sud, passant per la selva amazònica i per molts poblets i ciutats de tots colors. Si la catifa em dugués a Àsia, veuria la festa d’any nou de la Xina, podria tastar el te i l’arròs cuinat amb moltes espècies i em faria una foto amb un ós panda. De tornada a Europa veuria la Torre Eiffel, passejaria en gòndola per Venècia i em banyaria a les platges de la costa mediterrània...
-Mare, quan anirem de vacances?

Onades i dibuixos, per Miri4 (il·lustració de Sergi Cámara)

2010-06-10T23:29:00.006+02:00

Tots han marxat cap a casa i m’he quedat sola. Tenia tota la platja per a mi. Les onades anaven i venien amb aquell so suau, shhh!,...shhh!...,el sol s’amagava i el cel s’havia tornat d’un to daurat. He trobat un pal i he començat a dibuixar sobre la sorra mullada. Un peix, shhhhh! l’onada se l’emporta; un sol shhhhh!, es fon amb l’aigua; unes petxines, shhhh!, el mar se les empassa; una barqueta de pesca, shhh! a navegar s’ha dit!; un nen content, shhh!; una nena riallera, shhh!; uns pares i unes mares i avis i àvies. Tot ple de persones, shhh! El mar m’esborrava els dibuixos. Però segur que demà quan s’alci el nou dia arribaré a la platja plena de gent, miraré els peixets sota l’aigua i potser trobaré petxines. Segur que farà un bon sol i allà a l’horitzó veuré les barquetes dels pescadors tornant a casa.

Ajudants de bruixa, per Miri4 (il·lustració de Rachelle Anne Miller)

2010-05-31T06:55:00.003+02:00

A l’Escola dels Encanteris les nenes bruixes aprenen a fer coses increïbles. Amb unes paraules màgiques i els seus poders poden jugar amb papallones de primavera enmig de la tardor. Amb l’escombra voladora poden netejar les coses lletges, com les mentides , les paraulotes i les baralles. També poden fer aparèixer somriures quan algú està trist. En els seus barrets punxeguts hi porten mil petons i trossets d’Arc de Sant Martí per a pintar el món de tots colors. Però el que més els agrada és que les altres persones les ajudin a fer brillar les coses boniques de la vida: els amics, les abraçades, les rialles, les converses, les cançons i les estones de jocs compartides. Diuen els entesos que tots els nens i nenes, pares, mares, avis, àvies, tiets, tietes, cosins i cosines, petits o grans, podem ser els seus ajudants. Quina bona idea!, començaré ara mateix, t’hi apuntes?.

Les Tortugues Patchword, per Miri4 (il·lustració de Rachelle Anne Miller)

2010-05-25T22:14:00.004+02:00

M’han regalat una tortuga patchword!.
Les tortugues patchword són una espècie molt curiosa que viu a l’Illa dels Somnis i es capbussen en aquell mar serè d’aigües transparents. Sempre estan contentes i són molt pacífiques. Elles no perden el temps amb presses per fer moltes coses i anar atabalades, com moltes persones,no; les tortugues patchword gaudeixen de tots i cadascun dels moments de la seva vida, tots els semblen valuosos. Saben prendre’s les coses amb calma i amb alegria. Tenen un secret: amb els records del què han viscut, les tortugues de més edat fan quadres de molts colors sobre les closques dures de les més petites i per això són tan boniques. Mai no tenen por perquè els dibuixos de la seva closca són màgics i els donen molta força, és com si tota la família anés amb elles siguin on siguin. Ara ja no tindré por mai més!.

El món gris, per Miri4 (il·lustració de Laura Logan)

2010-05-17T13:20:00.004+02:00

El món s’havia tornat tot gris, ple de boires i d’incertesa. Què més li podia passar?. El conillet es trobava molt sol. Havia tingut molt mala sort i començava a perdre la confiança en tot. Aleshores va decidir començar una vida nova. No podia deixar passar més temps. Va recollir les poques coses que tenia en un farcellet i camina que caminaràs se’n va anar bosc endins. Estava una mica espantat, no sabia amb què es podria trobar ni com anirien les coses, però va fer el cor fort. Malgrat les dificultats, tenia esperances en un futur que acabava de començar. Mentre anava avançant, va recordar melodies de quan era més petit, aquelles que li cantaven abans d’anar a dormir i es va sentir millor. Va descobrir que el secret per tornar a omplir la vida de colors era dins seu. I des d’aquell moment va tornar a ser feliç.

Amics virtuals, per Miri4

2010-05-11T18:05:00.005+02:00

En el moment en què es van conèixer ja els va semblar que compartien alguna cosa. Aleshores no ho sabien, però es van fer bons amics, i mitjançant el correu electrònic s’explicaven coses, col•laboraven en projectes nous, descobrien casualitats en les seves vides que els unien per un o altre motiu. Quan un tenia una idea, l’altre la reforçava amb suggeriments que la feien més rica, quan un dels dos es sentia decebut, l’altre reaccionava animant-lo. Així van anar teixint una xarxa invisible d’amistat i col•laboració que els mantenia en contacte. Tot en el marc virtual d’Internet; de fet, gairebé no es veien mai però se sentien feliços de saber que,passés el què passés, a l’altra banda de la pantalla l’amic sempre hi era.
Però les coses no sempre són com volem que siguin... Un matí Internet va deixar de funcionar. Els dos amics no sabien què fer, ara perdrien el contacte. Vaja!, tan bé que els anava saber que podien comptar amb el suport virtual de l’amic!. No,no,no, allò no podia ser de cap manera.
Es va anar fent fosc i a poc a poc van anar apareixent els primers espurnejos dels estels, fins que van omplir tot el cel de llumenetes. Ara tots dos, cadascú en una ciutat diferent del país, contemplaven el firmament i s’enviaven missatges imaginats que es transmetien entre les constel•lacions, units per una mena de xarxa còsmica que els interconnectava.
Si!, allò era la solució. Els seus pensaments es transformaven en energia i aquesta es transmetia d’estel en estel fins arribar a entrar en contacte amb l’energia dels pensaments de l’altre. De vegades arribava en forma de somni, d’olor, de melodia, d’onada del mar o de corrent d’aire. Amb o sense correu electrònic, havien trobat la manera de comunicar-se. Podien percebre la presència de l’amic de mil maneres diferents.
Les seves eren ànimes bessones i des d’aquell moment van comprendre que malgrat qualsevol dificultat aparent, es retrobarien sempre.

Jocs literaris del mes de maig

2010-05-04T22:45:00.003+02:00

El meu llibre de contes 3 estels,3 contes forma part del premi dels jocs literaris que proposa en JM Tibau en el seu blog durant el mes de maig. Animeu-vos a participar!.
Molta sort!!!.

El quadre, per Miri4 (il·lustració de Rachelle Anne Miller)

2010-05-03T07:19:00.002+02:00

Una caseta de xocolata amb la teulada de confitura i un sol de llimona. Un prat de gespa de sucre pintat i tot embolicat amb gelatina de maduixa. Aquest ha estat el regal per a la mare. La meva germaneta m’ha preguntat si a la caseta hi vivia la bruixa, com en el conte de Ton i Guida, però jo li he dit que és impossible que hi hagi una bruixa en una llar tan dolça. Aleshores m’ha volgut ajudar i ha pintat tot el quadre amb gelatina. Ha quedat molt bonic. Fins i tot el gat es llepava els bigotis!. Amb molta cura li hem portat a la mare i ella ens ha fet una abraçada i ens ha omplert de petons. Hem fet unes fotos i ... el gat s’ha menjat la gelatina per sopar quan estàvem distrets!. És un golafre!. Ja veurà demà quin mal de panxa...

Cançó a Joan Miró (partitura)

2010-05-02T10:09:00.003+02:00

M'han demanat la partitura de la cançó a Joan Miró. Aquí la teniu. La música és d'en Manel Hernandez, del grup d'animació "Articulat" (molt recomanable!, si cliqueu sobre el títol veureu la seva web), la lletra és meva.Trobareu les estrofes en una altra entrada d'aquest mateix blog (cliqueu sobre l'etiqueta de Joan Miró).

L'aniversari, per Miri4 (il·lustració d'Apryl Stott)

2010-04-24T21:13:00.005+02:00

Avui celebrarem un aniversari. Serà una festa especial i diferent que servirà per a recordar totes les coses bones que hem viscut amb en Miquel. Ell va morir fa un temps a causa d’una malaltia, però els qui el coneixíem sabem que li hauria agradat que celebréssim la seva festa, perquè quan algú es mor, el trobes a faltar i això vol dir que l’estimes i que a dins teu encara és viu.
Avui celebrarem que de petits ens expliqués contes, que ens portés d’excursió amb el seu cotxe tan tronat, que jugués amb nosaltres a mil i una coses,- això si, sense fer trampes- , i que ens portés sorpreses de tant en tant, també que ens escoltés quan li explicàvem els nostres problemes, i que ens fes moltes bromes només per sentir-nos riure.
He fet un pastís de maduixa i xocolata pensant en ell.
Felicitats i gràcies, Miquel!

En Mosca i en Mosqueta (clica si vols anar a la pàgina de descàrregues)

2010-04-23T13:23:00.012+02:00

Els qui tingueu un iphone/ipod, aprofitant el dia de Sant Jordi, podeu comprar el conte interactiu que m'han publicat avui mateix (SANT JORDI!) per a nens/es, en castellà i anglès. http://goo.gl/HC1B

3 estels, 3 contes

2010-04-21T23:01:00.006+02:00

Aquest és el meu primer llibre de contes, publicat per Setzevents Editorial. Gairebé està exhaurit!!!. Mil gràcies a tots/es!!!

“Tres estels, tres contes” és un recull on s’expliquen tres històries independents; cadascuna té com a protagonista un estel diferent.

L’Estel dels Mil Colors és un estel de paper que inicia un viatge empès pel Senyor Vent.

Galileu, el Nen –Estel ens parla d’una estrella del cel que baixa a la Terra i viu una temporada entre les persones que aprenen així moltes coses sobre l’Univers.

Asteroidea és una estrella de mar que haurà de descobrir un dels tresors més grans de la vida.

En tots tres, l’amistat, l’ajuda desinteressada i la col·laboració són les claus per a construir un món millor.

Volaven amb el vent, per Miri4 (il·lustració de Gustavo Mazali) Clica per a sentir el conte llegit pels alumnes de segon de l'escola Vedruna de Tona

2010-04-17T10:05:00.005+02:00

Passejava pels carrers empedrats del poble i m’he trobat un gos. Li he posat un nom: Capità. M’ha seguit fins arribar a la prada, amb les orelles ben dretes, movent la cua i brandant el cap. Jo li tirava una pilota que duia a la butxaca i ell l’anava a buscar i me la portava esperant que li tornés a llençar ben lluny. Una vegada, i una altra, i una altra... Després hem corregut una estona, hem fet tombarelles, salts i acrobàcies sobre la gespa, jo reia i en Capità bordava. Més tard s’ha aixecat molt d’aire, semblava que es volia endur la meva bufanda i fins i tot les orelles d’en Capità. Seguíem rient i bordant . Lladrucs i rialles volaven amb el vent enfilant-se cap al blau infinit

S'acosta Sant Jordi!!! (fes clic aquí) ^-^

2010-04-09T21:35:00.004+02:00

Sant Jordi, llibres, sant Jordi, la princesa, sant Jordi,la rosa, sant Jordi, el drac,...Feliç lectura!!!

La nevera, per Miri4 (il·lustració de Sussie Lee Jin) (Clica per a sentir els nens i nenes de l'escola Vedruna de Tona llegint aquest conte)

2010-04-05T23:02:00.008+02:00

Tot el dia plovent. Hem estat a casa de la tieta Nuri. Ella no tenia fills i fa poc que ha adoptat un nen del Marroc, l’Abdulah. Ara som cosins, junts aprenem moltes coses i ho passem molt bé. Ens havien convidat a casa seva a berenar. Avui els han portat una nevera nova, d’aquelles tan altes, amb dues portes i completament blanca. Era una mica avorrida i hem pensat que l’havíem de decorar. Tots quatre hem agafat els colors i uns fulls de paper i cadascú ha fet un dibuix: una flor de primavera, una casa, un arc de Sant Martí i una nau extraterrestre. Amb uns quants imants, els hem enganxat a la porta. Ha quedat una nevera fantàstica!. La tieta s’ha posat tan contenta que ens ha preparat uns melindros amb una tassa de xocolata calenta. Quin berenar tan bo!.

El somni d'en Dídac, per Miri4

2010-03-27T08:09:00.008+01:00

Té nou anys i milers de somnis per a estrenar. Parlant amb ell me n’adono de la importància de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes. Hi ha idees que té molt clares quan explica què vol ser quan sigui gran: no vol ser bomber, ni policia, ni astronauta. Considera que hi ha massa perills en aquestes feines i en prefereix d’altres. Una d’elles és conductor d’autobús. Ja me l’imagino: vestit amb l’uniforme de la companyia, assegut al darrere del volant, amb un somriure d’orella a orella. En Dídac obriria la porta i saludaria als passatgers que pugessin a cada parada amb un “Bon dia!” i una mirada amable que convidaria a deixar fora les preocupacions que sovint tenim al cap per tal de gaudir del trajecte del bus, tot lluent, tot vermell.

La seva manera de conduir relaxada, tranquil·la, ajudaria a les persones a observar el naixement de noves fulles als plataners de la ciutat, l’arribada d’alguns ocells, o la màgia de la pluja. Potser ens portaria a la vora del mar, l’autobús aniria ple de famílies alegres, carregades amb para-sols, tovalloles, i altres andròmines; o ens acostaria al centre de la ciutat, tot ple de turistes i de càmeres fotogràfiques. Segurament, si li preguntaven, explicaria mil i una coses sobre els edificis més emblemàtics i potser fins i tot podria recomanar algun lloc poc conegut per anar-hi a fer un mos. Però... si el deixessin escollir, en Dídac conduiria el seu autobús fins arribar al zoo que tant estima, i quan acabés el seu torn, l’aparcaria allà al costat i se n’aniria a fer un tomb. Li agraden tant els animals i la ciutat que sovint somnia poder portar totes aquelles bestioles a passejar pels carrers. Imagino un autobús ple de gom a gom amb els habitants del zoològic: un lleó mandrós, unes lleones vigilants, l’elefant africà i l’asiàtic compartint trajecte, els hipopòtams nans, micos i mones de totes les mides, alguna tortuga gegant i alguna mediterrània, un parell de zebres, l’estruç, els camells i dromedaris que sempre em recorden la nit de Reis, i la girafa traient el cap per la finestra...
Són bonics, els somnis d’un nen de nou anys!

El drac trist, per Miri4

2010-03-27T08:06:00.006+01:00

Vet ací que una vegada, en aquell temps en què els peixos tenien dents i les oques duien esclops, hi va haver un drac que vivia en una cova de la muntanya. Però aquell drac estava molt avorrit perquè ningú no l’anava mai a veure. Tothom li tenia por i quan el drac baixava al poble a passejar tots corrien a amagar-se, i els nens li tiraven pedres per tal de fer-lo fugir:

- Fora, drac dolent!, ves-te’n a la teva cova!, fuig!.

I el pobre drac havia de marxar corrent muntanya amunt per buscar refugi en la cova de la muntanya.

Però un dia el drac, que tenia el cor de bona persona i desitjava tenir bons amics, va sentir que es trobava molt sol i va tenir ganes de plorar. I van començar a sortir llàgrimes i més llàgrimes d’aquells ulls tan grocs i tan grossos.

Mentrestant, al poble, tothom vivia tranquil. El drac ja no havia tornat més i els nens i nenes jugaven al carrer, i els grans sortien a passejar o anaven a prendre un cafè al bar de la plaça.

Dies més tard va començar a baixar aigua pel camí de la muntanya fins arribar al poble. Al principi els habitants del poble no li va donar importància i els petits jugaven a esquitxar-se, però l’aigua no parava. Ja semblava un riu. Ningú no sabia d’on venia. No era de pluja, feia molt de temps que no havia plogut, i no hi havia núvols.

- D’on déu venir, tanta aigua?- es preguntaven tots, però ningú podia respondre.
Començaven a preocupar-se. Tothom estava espantat, amb tanta aigua es podien fer malbé les collites, i aviat començaria a inundar-se tot el poble.

- Amb aquesta aigua, se’ns ofegarà el bestiar!
- L’aigua entrarà a les cases i ho mullarà tot!
- Els nens es refredaran!
- Hem de fer alguna cosa!. Anem a veure l’alcalde!
- Sí, anem-hi!

I aquella mateixa tarda els veïns del poble es van reunir amb l’alcalde i van decidir que anirien a veure d’on sortia l’aigua per provar d’aturar-la.

L’endemà de bon matí un grup d’homes i dones del poble, i també alguns nens i nenes van començar a pujar per la muntanya, tot seguint el camí per on venia aquella riuada. I camina que caminaràs, van arribar a la cova del drac.

- L’aigua surt de la cova!
- Ui!, jo no hi entro!
- Ni jo tampoc
- Quina por!

Ningú no gosava entrar a la cova del drac. Però un nen molt valent va dir:

- Vaig a veure què hi passa a dins.
- No! no ho facis, el drac se’t menjarà!
- No m’ho crec!

I va avançar fins a la cova. A dins era una mica fosc, i estava tot ple d’aigua, és clar. En un racó, jeia el drac. No tenia pinta de voler menjar-se a ningú.

- Què hi fas aquí, drac?. La teva cova és plena d’aigua. On és l’aixeta que t’has deixat oberta?
- No hi ha aixetes, a les coves!
- Doncs, digues d’on surt tota aquesta aigua.
- No és aigua, són llàgrimes!
- Ostres!, si estàs plorant! Per què plores?
- No n’has de fer res!. Tu no m’estimes, ningú vol jugar amb un drac. Tots em tenen por i em tiren pedres. No volen ser els meus amics.
- Doncs jo seré amic teu!. Però has de deixar de plorar perquè si no ens negaràs tot el poble i se’ns ofegarà el bestiar, i es faran malbé les collites.

Aleshores el drac va deixar de plorar. Aquell noiet estava disposat a ser el seu amic i això el va fer feliç. Quan van sortir de la cova tothom es va espantar molt en veure el drac de tan a prop i ja es preparaven per llençar-li pedres, però el nen els va dir que era inofensiu. Quan van veure que no era un drac perillós, van marxar tots cap al poble amb el drac que anava saltant al seu darrere.

En arribar, els nens del poble que jugaven pel carrer es volien amagar, però quan van adonar-se que no hi havia perill, van córrer a jugar amb el drac.

Amb tanta aigua, que no era altra cosa que les llàgrimes del drac, s’havia mullat tot i els nens i nenes i els avis i les àvies començaven a tenir fred. Aleshores el drac va començar a treure foc pels queixals i així es va poder assecar tot, l’aigua va desaparèixer i el fred també. És per això que , des d’aquell dia, els dracs treuen foc pels queixals.

Tots estaven contents, i el drac ja podia anar a passejar pel poble sense por de rebre una pluja de pedres. Ara tenia molts amics per jugar i passar-ho bé. I va deixar de ser un drac trist.

I vet ací un gos, vet ací un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

MENTA , per Miri4 (Il·lustració de Matt Roussel)

2010-03-23T19:26:00.008+01:00

Camina que caminaràs he arribat al País del Verd. Feia olor d’eucaliptus i s’hi estava fresquet. La llum del sol travessava les fulles dels arbres i arribava al terra amb color de primavera. Hi havia plantes per tot arreu: romaní que va bé per a netejar els ulls lleganyosos; farigola, per a tractar els refredats; espígol per si no pots dormir, són els remeis de l’àvia.
Quan he vist la prada tota coberta d’herba he tingut moltes ganes de treure’m les sabates i córrer sentint aquelles pessigolletes als peus. Però he tingut por, m’havia perdut i no sabia tornar!. Aleshores ha aparegut la gateta més bonica que he vist mai; de seguida hem fet amistat:
- Com et dius?
-Mèèèù!
- Et poso un nom?, em fas sentir bé. ...ja està: Menta! T’agrada?
- Mèèèu!.
Hem trobat el camí cap a casa. La mare ens esperava amb un somriure.

PIRATA!, per Miri4 (il·lustració de Rachelle Anne Miller)

2010-03-17T22:00:00.006+01:00

Quan sigui gran...
...no vull ser princesa de conte de fades, tampoc infermera, perruquera o mainadera. Això és el que els agradaria a les meves àvies!. Jo sóc una noia moderna i atrevida...M’agrada l’aventura, el mar, jugar a la platja i buscar tresors amagats a la sorra. Ja ho he decidit: quan sigui gran jo vull ser PIRATA. Ja tinc un ocellet, tot i que no és un lloro però em servirà. També tinc el mocador pel cap i un mapa Així aniré a veure món travessant mars i oceans amb el meu vaixell fantàstic que serà tan modern que podrà navegar, submergir-se i volar només pitjant un botó. La tecnologia avança molt de pressa, tothom ho diu. Arribaré a tots els llocs del món, trobaré molts tresors i els portaré als països més pobres, segur que tots estaran contents i a la nit tornaré a casa i seré feliç.

Valset de la Bruixa Empipadora, per Miri4

2010-03-08T13:42:00.007+01:00

VALSET DE LA BRUIXA

DUU EL VESTIT TOT NEGRE, LLARG I ESPARRACAT
L’ESCOMBRA DE PALLA I EL BARRET POSAT
TÉ LES UNGLES GRISES, NO ES PENTINA MAI
LES DENTS SÓN BEN GROGUES, QUAN RIU: QUIN ESGLAI!

1.- BRUIXA EMPIPADORA, ESPANTA ELS INFANTS
TOTS LI HAN DE FER CAS, ELS PETITS I ELS GRANS
LI COMPREN MIL COSES, LA PORTEN AL CIRC
ELS NENS I LES NENES JA N’ESTAN BEN TIPS.
BRUIXA EMPIPADORA, SI NO POT JUGAR
ELS DIU QUE EN GRANOTES ELS CONVERTIRÀ.
PERÒ A LA SEVA REINA NO LI AGRADA GENS,
CASTIGA A LA BRUIXA, LI PREN ELS PODERS.

DUU EL VESTIT TOT NEGRE, LLARG I ESPARRACAT
L’ESCOMBRA DE PALLA I EL BARRET POSAT
TÉ LES UNGLES GRISES, NO ES PENTINA MAI
LES DENTS SÓN BEN GROGUES, QUAN RIU: QUIN ESGLAI!

2.- PER SER EMPIPADORA I ESPANTAR ELS INFANTS
ELS TEUS ENCANTERIS DE RES SERVIRAN.
LA BRUIXA ESTÀ OFESA, NO VOL NI SOPAR
L’ENDEMÀ HI HA UN NEN QUE NO HI VOL JUGAR:
-DONCS SI AMB MI NO JUGUES, ET TORNES VERMELL”
DESPRÉS D’UNA DUTXA EL NEN DIU CONTENT:
-“ELS TEUS ENCANTERIS NO VALEN PER A RES!”
LA BRUIXA S’ENFADA I DESAPAREIX.

La Bruixa Empipadora, per Miri4

2010-03-08T13:24:00.006+01:00

Una vegada hi havia una bruixa que sempre feia la guitza als altres.
Amb aquell vestit tan negre, tan llarg i tan esparracat; el barret amb la sivella de plata, les sabatotes punxegudes, les ungles grises i les dents grogues… tots li tenien por i per això l’obeïen.
-“ Porteu-me al circ abans que us converteixi en granotes!. Si no em feu cas, ui! Si us atrapo!!!. Me’n faria un bon tip de menjar nens!!!”
I, és clar, els nens la portaven al circ.
-“Aneu a comprar-me un regal ben maco, que si no us faré tornar verds!, je, je, je, je!!!”
Qualsevol que sentís aquell riure, tenia esgarrifances. I la bruixa aconseguia el què volia.
Així anaven passant els dies i les setmanes, però els nens i nenes d’aquell poble ja n’estaven farts d’aquella bruixota tan empipadora.
Un bon dia es va celebrar una reunió del Consell de les Bruixes del Món, i allà tenim la nostra bruixa esperant que li concedissin la Sivella d’Or de les Bruixes, que venia a ser un premi per fer una bona feina.
Com que havia estat una bruixa empipadora, la Reina de les Bruixes la va castigar dient-li:
-“ A partir d’ara els teus encanteris no serviran per a res!. Les bruixes hem d’ajudar els altres i no molestar els nens i les nenes. No veus que només et fan cas perquè estan espantats?. No m’agrada gens això que fas!.”
La Bruixa Empipadora va marxar molt enfadada d’aquella reunió i no va voler sopar res més que dues potes de mosquit amb salsa rosa.
L’endemà la bruixa va veure uns nens que jugaven al parc i els va dir:
-“Ràpid!, expliqueu-me un conte o us convertiré en ratolins!”
I entre tots li van explicar un conte.
Però hi va haver un nen que no va voler jugar amb la bruixa:
-“Doncs et tornaràs de color vermell!”
Quan la mare va veure el seu fill tot vermell va dir:
-“Vés a banyar-te!”
Després de rentar-se amb aigua i sabó el color vermell va marxar, perquè els encanteris de la bruixa ja no servien de res.
I quan la bruixa ho va saber va desaparèixer per sempre més .

En Setciències, per Miri4 (il·lustració d'Hector Borlasca)

2010-03-07T17:26:00.005+01:00

Des de ben petit, es delia per aprendre-ho tot. Va començar a llegir abans que ningú, i cada dia sorprenia als altres amb les seves explicacions sobre qualsevol cosa. Per això li van posar el sobrenom de Setciències. Era el gripau més savi del món. Mentre els altres gripaus raucaven al sol i es capbussaven al llac, en Setciències estudiava. El saber no ocupa lloc, deia, però els seus companys se’n reien. Havia fet amistat amb una granoteta verda enamorada de la música, que vivia al llac i acostumaven a berenar plegats, xerraven i xalaven fins que es feia fosc. Quan es van fer grans van decidir formar una família i van tenir molts fills, tots aprenien moltes coses. La granoteta els ensenyava música, i van aconseguir convertir en cançons tota la saviesa d’en Setciències. I ara totes les granotes rauquen aquelles cançons a la lluna les nits de primavera

Tot el temps del món, per Miri4 (Il·lustració de Rachelle Anne Miller)

2010-02-27T22:11:00.005+01:00

L’avi mira cap a l’horitzó amb els seus ulls blaus com el mar. Altres vegades surt a passejar pel bosc i s’entreté escoltant els ocells, i quan es fa fosc se’n va a veure els estels. Hi ha qui diu que perd el temps sense fer res. Però jo sé que no és veritat: ell es fixa en totes les coses. És el millor conta-contes que conec, les seves històries parlen de la natura, dels animals, de les estrelles que brillen a la nit...Sempre té temps per a jugar amb mi o per a escoltar-me o per a convidar-me a prendre un gelat. De vegades els pares no tenen prou temps, han d’anar a treballar per a guanyar diners i tirar endavant la família, tenen mil coses a fer cada dia, però jo crec que el meu avi és ric: quan està amb mi, té TOT el temps del món.

La fàbrica de núvols, per Miri4 (Il·lustració de Joy Allen) (Clica per sentir el conte a la ràdio, a càrrec dels alumnes de l'Escola Vedruna, de Tona)

2010-02-19T21:25:00.008+01:00

En algun indret desconegut hi ha la fàbrica dels núvols. Ningú no sap on para. No sempre és en el mateix lloc, la fàbrica viatja per tots els pobles i ciutats de la Terra. Hi ha dues persones que hi treballen: les més somniadores del món, és clar. Quan el temps no és l’adequat per a la formació dels núvols, elles comencen la seva feina: obren els sacs de farina màgica, la barregen amb ingredients secrets i especials i ho remenen amb cullerots de fusta fins que comença a sortir una mena de pols blanca i fina que surt volant per la finestra. Si mires el cel, pots veure aquells nuvolets que van canviant de forma i es mouen d’una banda a l’altra, si és de nit, els núvols de farina es converteixen en pols de somnis i esborren malsons, així tots els infants poden dormir tranquils i somniar coses dolces

La Vella Quaresma

2010-02-13T08:28:00.006+01:00

Quan s'acaba el carnaval, comença la quaresma que dura set setmanes. Per això es representa amb una figura de paper que té set cames. Segons la tradició, la figura de la Vella Quaresma esdevé un calendari infantil casolà que marca les setmanes passades i les que queden per acabar el temps de privacions i dejuni que suposa. Habitualment es representa per una dona aparentment vella que duu en una mà un bacallà i en l'altra un cistell ple de verdures i arengades, menjars propis d'aquest període. Cada setmana se li talla un peu, fins que s'arriba a l'últim coincidint amb Divendres Sant. La Vella Quaresma també pot rebre altres noms: la Bacallanera, la Sarraïna,la Patorra, s'Àvia Corema, depenent de cada població.
(Informació extreta del Costumari Català de Joan Amades, volum II, Edicions 62 S.A., Barcelona 1982).
Clicant sobre el títol, podreu escoltar una cançó molt marxosa sobre aquest personatge.

Conte de Nadal, per Miri4

2010-02-06T13:44:00.007+01:00

Acabo de publicar un nou conte. Arriba amb una mica de retard, però la vida és així... Els primers exemplars m'arribaran d'aquí a uns dies.

OH, NO!, per Miri4 (il·lustració de Joy Allen)

2010-01-30T12:49:00.004+01:00

OH, NO!
Ho tenia tot preparat. Havia trobat la manera que el meu germà deixés d’entrar a la meva habitació d’amagat i em toqués totes les joguines. Vaig llevar-me el primer, i vaig parar-li una trampa. Aquell marrec necessitava un escarment!. Vaig agafar una galleda i la vaig omplir d’aigua freda. Em vaig enfilar a la cadira i vaig deixar la galleda a sobre de la porta, recolzada al marc. Així, quan obrís li cauria a sobre tota l’aigua. Un pla perfecte!. Per la finestra de la meva habitació puc sortir a la galeria i anar a la cuina. Així doncs, me’n vaig anar a esmorzar tranquil•lament... Però aquell no era el meu dia. Teníem convidats a dinar: els socis del meu pare i la seva encantadora filla... Us ho imagineu,oi?. La meva mare els diu que deixin els abrics a la meva habitació, ells obren la porta i...
-“JOAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAANNNNNNNNNNN!!!!!!!!!!!!!!!!!”

Les galetes màgiques, per Miri4 (il·lustració de Bárbara Dessi)

2010-01-21T22:26:00.005+01:00

Avui he tingut un somni. La mare i jo érem pastisseres. Fèiem galetes amb farina, ous, sucre, mantega, iogurts, i... també hi afegíem altres coses. Les cuineres han d’inventar coses noves. Hi posàvem unes gotes d’alegria, petons de mel, núvols de pau i un bon raig d’esperança. Ho amassàvem molt a poc a poc fins que ens quedava una pasta fina. Aleshores amb els motlles tallàvem la massa i ho coïem al forn uns minuts. Mmmmmmm! Quina oloreta més bona!. Quan ja teníem les galetes a punt, les enviàvem a tots els racons del món i tothom en menjava. Com per art de màgia, desapareixien les pors, la pobresa i les guerres; i totes les persones de la Terra formaven una gran família de tots colors... Ara només és un somni, però potser quan creixi una mica podré inventar unes galetes màgiques com aquestes. Ui!, se’m fa la boca aigua!.

Artistes de circ, per Miri4 (il·lustració Mary Hall)

2010-01-05T23:24:00.007+01:00

Artistes de circ

Viscaaaaaaaaaa!, ja han vingut els Reis!!!. He estat a punt de llevar-me aquesta nit, però he sentit un soroll i... em penso que eren ELLS, menjant-se els torrons i les neules... . Jo ja sabia que no els agrada trobar ningú llevat i per això no m’he mogut del llit fins que s’ha fet de dia. He anat a despertar els pares, i he sortit a veure si m’havien portat el què els havia demanat: sorpreses!. He estat de sort, me les havien deixat al costat del pessebre: un monopatí vermell, un io-io, una pilota i un gatet de veritat!. Com que no em decidia, he començat a jugar amb tot alhora: el io-io en una mà, el gat a l’altra, la pilota fent equilibris sobre el peu i alehop!, enfilada al monopatí passadís amunt- passadís avall. Potser quan siguem grans, serem artistes de circ, el gat i jo.

En Bigotis, per Miri4 (il·lustració d'Emma Faulkner)

2009-12-30T22:43:00.007+01:00

En Bigotis sempre tenia feina. Era d’aquells éssers que no poden parar quiets ni cinc minuts. Al matí netejava el seu cau, endreçava el bosc, comptava les fulles seques i les que encara no havien caigut, recollia fruits dels arbres, corria, corria, corria... Però un bon dia se li va acabar la feina, el cau estava net i polit, no havien caigut noves fulles, tenia fruits suficients,... En Bigotis s’avorria. No tenia RES a fer!. I es va posar a plorar...
Va passar per allà un elefant eixerit i en sentir-lo li va dir:
-Què et passa?, estàs trist?, vols venir amb mi?
- D’acooooord!-
L’elefant el gronxava amb la seva trompa, i en Bigotis sota l’escalfor del sol, sentint el perfum de les flors, escoltant el cant dels ocells va pensar que mai, mai, MAI no havia gaudit tant de passar l’estona sense fer RES...I va somriure satisfet.

L'aventura de la Martina, per Miri4 (il.lustració de Lisa Thiesing)

2009-12-08T22:49:00.005+01:00

Finalment ho havia aconseguit!. La vella cabreta Florència no s’ho acabava de creure. Aquell matí, a punta de dia la seva mestressa havia vist una petita esquerda en una cantonada del marc que envoltava la imatge. I va començar a gratar aquell foradet fins que hi podia passar la mà, després l’altra mà, els braços, el cap, el cos, les cames i els peus, amb els seus esclops de fusta. La Martina havia sortit de la pàgina del conte!:
-Me’n vaig a veure el món, Florència!. Vull saber com és la vida fora dels llibres, menjar amanides, macarrons i gelats de xocolata, sentir l’escalfor del sol, mullar-me els peus amb l’aigua del mar, córrer per les muntanyes i olorar el perfum de les flors. Tornaré a buscar-te!
-“Beeee!”- va respondre la Florència, i va seguir pasturant sense saber que la Martina havia començat una gran aventura...

Miri4.

Un gos a la galleda!, per Miri4 (il·lustració de Gustavo Mazali)

2009-12-08T22:45:00.009+01:00

Avui m’han renyat, encara no sé ben bé per quin motiu. Jo era a la cuina i mirant el fons de la galleda d’aigua, hi he vist un gos. Li he bordat, perquè aquella era la meva galleda per si tinc set, i ell m’ha bordat també. Com més m’enfadava jo, més s’enfadava ell. Al final li he fet un bon cop a la galleda amb les potes del davant i l’he fet rodolar per terra. El gos ha marxat, però tota l’aigua ha sortit...:
-Però què fas, Nina?. Passa cap allà, surt!. Quin mullader!. L’has feta bona!, això no es fa!. Fora!- deia la mestressa.
He fugit corrents i he trobat la Dolça. M’ha fet una abraçada d’aquelles tan màgiques i m’he sentit molt millor. Ella li ha explicat a la seva mare el què havia passat i totes dues han començat a riure divertides i a acaronar-me el cap. De vegades a les persones no les acabo d’entendre jo...

Tripulant la meva nau (lletra i música: Mireia Muñoz)

2009-11-03T14:28:00.006+01:00

Cançó: TRIPULANT LA MEVA NAU ©

Tripulant la meva nau
viatjarem a l’infinit,
per un univers de pau
tant de dia com de nit.

El coet enlaira el vol
i podrem saludar el Sol
A l’hivern o bé a l’estiu
volarà si algú somriu.

Tripulant la meva nau...

Dalt del cel no hi ha fronteres
ni rics, ni pobres ni guerres.
Cometes, meteorits,
dels planetes són amics..

Tripulant la meva nau...

Els planetes són esferes
giren envoltats d’estrelles
El sol és la més brillant
la Terra gira al seu voltant.

Tripulant la meva nau...

Quan és fosc veiem la Lluna
creix o minva, sempre juga.
Quan hi ha una pluja d’estels
demana un desig al cel!.

Tripulant la meva nau
viatjarem a l’infinit,
per un univers de pau
tant de dia com de nit.

Cançó per a començar a treballar (P5), per Miri4

2009-10-27T18:08:00.012+01:00

Aquesta és una cançó que cantem abans de començar el treball individual. Recorda hàbits com seure bé i treballar en silenci. A la meva classe està funcionant prou bé!.
La música és la d'una cançó tradicional anglesa (Swimming. En Toni Giménez canta una adaptació sota el títol "Naveguem" (la podeu trobar en el cançoner i disc "Dam,dam,didam")). Jo m'he inventat aquesta lletra:

PREPAREM-NOS, LA FEINA COMENCEM
BEN ASSEGUTS I BEN ATENTS, (aqui tots s'afanyen a seure correctament)
NO PODEM PARLAR.
EN SILENCI HEM DE TREBALLAR,
TAMBÉ LLEGIREM
I JUNTS APRENDREM,
I JUNTS APRENDREM, (més fluixet...)
I JUNTS APRENDREM (a poc a poc i tan fluixet que gairebé no se sent...).

Cançó a Joan Miró, per Miri4. (clica per sentir el programa de ràdio i l'entrevista sobre aquesta cançó)

2009-10-26T00:04:00.020+01:00

CANÇÓ A JOAN MIRÓ
© Mireia Muñoz (lletra) / Manel Hernández (música)

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh.

Va pintar tots els estels,
personatges amb tres pèls
i vols d’ocells que passegen
entre la Terra i el Cel

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh

Llunes, punts, sols i planetes
i quadres plens d’estrelletes,
al taller pintava metres
d’escales, taques i lletres

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor.
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh.

Blaus, vermells i verds i grocs
negres, blancs ,els seus colors.
Pintava sense cap por
per fer la vida millor.

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh

Amb diferents materials
sorra, cordes, ferro i pals
va poder fer grans murals
i escultures sense igual.

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor.
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh.

Cançó a Antoni Gaudí, per Miri4

2009-10-25T10:44:00.009+01:00

CANÇÓ A ANTONI GAUDÍ (lletra: Mireia Muñoz. Música: “Viva la gente”)

Va deixar per la ciutat
obres de ferro forjat
en fanals i en els reixats
a veure qui troba el drac.
Pel Parc Güell de caminada
trobareu la sargantana,
trencadís per tot arreu
si al banc ondulat descanseu!

ANTONI GAUDÍ,
AMB RAJOLES FEIA MOSAICS;
UN GRAN ARTISTA
VA SER UN HOME MODERNISTA;
ES FIXAVA EN LA NATURA,
GENI DE L’ARQUITECTURA.
I ARA TOTHOM ESTÀ ENAMORAT
DE LES OBRES QUE ENS HA DEIXAT.
I ARA TOTHOM ESTÀ ENAMORAT
DE LES OBRES QUE ENS HA DEIXAT

La Pedrera feta d’ones
com el mar de Barcelona,
hi ha claror per les escales
i xemeneies encantades.
La casa Batlló, al terrat
té les escates d’un drac,
les parets de tots colors
llueixen fins que es fa fosc.

ANTONI GAUDÍ...

Les columnes semblen arbres
totes juntes fan un bosc
i la música que hi sona
sempre arriba al fons del cor. (*)
A la Sagrada Família
treballava nit i dia,
fins que va creuar la via
mentre passava el tramvia.

ANTONI GAUDÍ...
© Mireia Muñoz.

(*)NOTA: Les columnes de l’interior de la Sagrada Família tenen forma d’arbre per la part de dalt, i a la sala de columnes del Parc Güell (just a sota del banc ondulat) acostuma a haver-hi músics fent sonar el violí, la flauta travessera o altres instruments, ja que la sonoritat del lloc és molt bona (…i s’hi està molt fresc!).
Gaudí va morir el juny del 1926, després de ser atropellat per un tramvia quan sortia de la Sagrada Família.

Cançó a Picasso, per Miri4

2009-10-25T10:24:00.009+01:00

CANÇÓ: PABLO PICASSO
(LLETRA: Mireia Muñoz MÚSICA: Perdut en la immensa mar blava. Popular escocesa)

Tenia ofici de pintor
també va voler ser escultor
fins i tot va fer d’escriptor,
i va ser amic de Joan Miró.

Pablo Picasso
pintava el color de les emocions
amb blau, la tristesa
i amb rosa la felicitat.

Triangles, quadrats i rodones
servien per fer molts retrats
pintava els homes i les dones
cubisme era el nom del seu art.

Pablo Picasso
pintava el color de les emocions
amb blau, la tristesa
i amb rosa la felicitat.

No li va agradar gens la guerra
“Guernica” és un quadre molt trist
per tornar la pau a la Terra
va dibuixar un blanc colomí.

Pablo Picasso
pintava el color de les emocions
amb blau, la tristesa
i amb rosa la felicitat.

Els toros, cavalls i coloms
els seus animals preferits;
i Velázquez i les Menines
també els personatges del circ.

Pablo Picasso
pintava el color de les emocions
amb blau, la tristesa
i amb rosa la felicitat.

© Mireia Muñoz.

2009-10-24T23:38:00.002+02:00

Temps era temps hi havia un avi rodamón que anava de poble en poble explicant contes i cantant cançons. Era un homenet menut, amb una llarga barba blanca i uns ulls clars que podien veure el fons del cor de les persones. Vestia camisa ample i pantalons llargs i duia espardenyes als peus, tenia un jersei de llana per si feia fred i un barret de vellut fosc. El seu equipatge era lleuger: només la motxilla on guardava les poques pertinences que li quedaven i un sac màgic ple de meravelles.
Quan arribava a un poble, anava a la plaça major i feia dringar unes campanetes que duia al sac. De seguida els nens i nenes d’aquell indret omplien la plaça i el vellet els feia seure al seu davant. Aleshores començava la història més bonica que mai ningú els havia explicat. En aquell conte sortien tots aquells noiets i noietes, i del sac màgic de l’avi sortien sorpreses sense parar: la purpurina platejada d’una fada que feia somniar coses dolces, el molinet de vent que escampava les cançons per tot els racons de la vila, el mirall que mostrava el pensament de qui el tenia a les mans, ... Però també sortien altres coses quan algun nen o nena no s’havia portat prou bé: el fum de la contaminació, la rialla d’una bruixa que feia emmudir a tothom, la pudor d’una mentida, la llàgrima d’una pena, ...
L’avi rodamón repartia els petits tresors que anava traient del seu sac, segons veia el cor de cadascú. No se’l podia enganyar. Tant si treia coses boniques com si treia coses més lletges, l’avi tornava la setmana següent a recollir-les. Era el moment més esperat per tots. Si les coses boniques havien crescut i les lletges s’havien empetitit volia dir que qui les havia rebut s’havia portat molt bé, i del sac de les meravelles sortia una música especial i diferent per a cadascuna de les persones que l’escoltaven. Eren les notes del fons del cor, segons el vellet tothom en porta i a poc a poc es va formant una melodia que pot ser alegre, trista, lleugera, pesant, tranquil•la o “marxosa”..., és la música de la vida que neix i creix dins el cor de cada nen o nena, home o dona. Quan s’unien les diferents melodies de tots, es podia escoltar una cançó especial: la música del poble. Tots es quedaven bocabadats en sentir aquella música tan màgica, portava una mica de cada persona i s’estenia pels carrers. Tenia trossos alegres i trossos tristos, notes llargues i notes curtes, unes més agudes i les altres més greus... cada nota tenia el seu lloc i entre totes havien format aquella melodia. L’avi rodamón es sentia bé quan podia explicar que totes les notes eren igual de bones perquè si alguna no hi fos, la música que sortia del seu sac màgic seria una altra. Aleshores també deia que cada home o dona, nen o nena, avi o àvia d’aquella vila o ciutat era com una de les notes de la melodia, totes formaven part d’aquella cançó especial . Aquell avi els ensenyava que tot i que no sempre estiguessin d’acord amb els altres, era bo escoltar-los i respectar-los perquè també formaven part de la melodia del poble i tots eren igual d’importants. De vegades el cor pot estar trist, o enfadat i altres vegades el mateix cor està més alegre, per això la música del fons del cor va canviant segons els sentiments de cadascú. Però això no és dolent, tot forma part de la vida i cal entendre-ho...
L’avi rodamón era molt savi. Abans de marxar cap a un altre poble amb les seves històries i cançons, sempre deia:
- Cal saber escoltar el cor i veure com podem fer que la seva música ens ajudi a ser millors persones...Com sona la melodia que porteu a dins?.

2009-10-24T23:31:00.007+02:00

Aquest és un conte que vaig escriure per tal d'acostar la figura d'en Xesco Boix als nens i nenes de la meva escola.

">