diumenge, 16 de novembre de 2014

En Coloraina i la Lluna (per Miri4, il·lustració de Yorgos Sgouros)

El trapella d’en  Coloraina sempre feia tard. Sempre, sempre, sempre. Eren tantes les coses que li cridaven l’atenció! Tenia molta feina: si venien núvols de tempesta, corria a protegir les entrades del cau dels conills perquè hi havia llodrigons acabats de néixer i segur que s’espantarien; si començaven a créixer les cireretes d’arboç, collia les més dolces i les deixava d’amagatotis a la porta de les cases dels nens i nenes del poble per veure’ls somriure, si trobava  gotes de rosada les recollia en una ampolleta i en feia colònia per a la mare. Si sortia el sol després de la pluja, anava a dalt del turó a contemplar els colors de l’arc de sant Martí, jugava amb les cries dels animalons del bosc, prenia la mel que li donaven les abelles i la duia a l’escola dels follets per convidar-los a esmorzar, li cantava cançons a la Lluna,  saltava els bassals i s’enfilava als arbres per veure el paisatge. S’entretenia amb qualsevol cosa i per això no arribava mai a l’hora. Feia tard a l’escola, feia tard a dinar, feia tard a les trobades de follets del bosc... Per això ningú el va trobar a faltar a la festa de la tardor, segur que arribaria tard. Però passava l’estona i en Coloraina no arribava. Tothom es va enfadar, pensant que no se n’havia recordat. Però la veritat era una altra. Ell tenia bon cor i volia ajudar a tothom.
 Aquell dia tenia un problema, anava corrent, com sempre perquè s’havia entretingut massa estona i volia arribar a la Festa. Va voler passar per un camí més curt i  no va veure la gran teranyina que li barrava el pas. S’hi va quedar ben enganxat! Pobre Coloraina! No podia escapar-se... L’Aranyota Negra es fregava les potes i reia com si fos una bruixa. Se’l menjaria per esmorzar. Quina por tenia el pobre follet... Ai, ai, ai, Coloraina, què despistat! I ara què faig?, mmm... En Coloraina es posa a xiular una dolça cançó que fa adormir l’Aranyota Negra. I la Lluna reconeix la melodia del seu amic i s’adona del perill que corre. Aleshores pensa que l’ha d’ajudar. Però com?. Pensa, Lluna, pensa!
Mentrestant la Festa de la Tardor s’acabava i els amics reunits allà començaven a marxar. La Lluna té una gran idea: comença a fer pampallugues per a cridar l’atenció. Els petits follets la veuen i diuen:
-Què fa la Lluna?- diu l’Ulleres
-Potser està refredada – diu l’Herbetes
-Potser ens vol dir alguna cosa... – diu el Pensament
- A veure..., si! Ens envia un missatge en codi Morse!- diu en Setciències
- Com?
-Si, el codi morse és una manera d’enviar missatges. Combina senyals llargs i curts que signifiquen lletres, números o colors... A veure: un senyal curt és una E,  un llarg, un curt, és una N,... un llarg, un curt, un altre llarg un altre curt, la C...
. -.  -.-. --- .-.. --- .-. .-.. -.  .-   . -.  .--. .  .-. .. .-.. .-..
En   C O   L  O  R A  I   N A     EN  P  E R  I  L  L

-          -Ostres!, en Coloraina!, hem d’ajudar-lo!

Quan els follets van rebre el missatge de la Lluna, van trobar en Coloraina, cansat de xiular per fer dormir l’Aranyota Negra i molt espantat. Tots sense fer soroll van fer mans i mànigues per desenganxar el seu amic de la teranyina, amb molta cura i sense fer fressa  van anar tallant els fils que l’empresonaven fins que el van poder alliberar i van marxar cap a casa.

-        -  Ai! Moltes gràcies a tots! Em sembla que a partir d’ara aniré més amb compte...- va dir en Coloraina

Quantes abraçades i quants petons! Aquella nit en Coloraina es va adormir amb un somriure als llavis, content de tenir tants  amics, i la Lluna va brillar amb més força.

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Molt bé ¡¡¡¡
Una abraçada ¡

Miri Quatre ha dit...

Moltes gràcies, Miquel!!!