dijous, 7 de gener de 2016

Amics incondicionals (©il·lustració de Lynne Wirthlin, © text de Mireia Muñoz)

La  Lilian havia tingut un disgust amb una nena de la seva edat que havia incomplert una promesa. "Això no es fa!", pensava. I s'entristia una mica. Però aleshores va notar que algú la seguia. Era la Llum, una gateta del carrer que li anava al darrere. De vegades li havia portat menjar. Quan va arribar a casa, va tenir la sort que la mare li va permetre adoptar-la.  Per fi havia trobat una amiga de veritat. Sabia que no l'enganyaria mai ni li diria mai cap mentida. Que no jugaria amb els seus sentiments i que l'estimaria sempre. Podien comptar l'una amb l'altre per sempre. S'estimaven sense condicions. I, molt feliç, es va adormir abraçant-la suaument.

diumenge, 13 de desembre de 2015

En Tastaneu (© il·lustració de Gary Swift, © text de Mireia Muñoz)



                     En Tastaneu era un noiet llarg i prim com un filferro. Durant l’època de calor, gairebé no sortia de casa. El sol i l’escalfor dels seus rajos li prenien totes les energies, anava i tornava de l’escola, ajudava una miqueta a casa, menjava un poquet i dormia molt.  L’hivern era la seva estació de l’any preferida. Quan començava el fred, ell esperava el cap de setmana, es posava la gorra i la bufanda de ratlletes que li havia fet la iaia i sortia a caminar cap a les muntanyes. Esperava les primeres nevades i  obria bé la boca per assaborir el gust fresc de la neu.  Al cap d’una estona tornava a casa molt content. Tots els nens i nenes esperaven l’arribada d’en Tastaneu i seien al seu voltant, a prop de la llar de foc, per a escoltar les mil històries que segons ell li deien les volves de neu que queien a poc a poc: que si aquell hivern seria més fred, que si els Reis Mags ja estaven preparant el seu llarg viatge, que si els animals del bosc ja tenien provisions per al temps fred i es preparaven per a hivernar als seus caus... “En Tastaneu és el millor narrador d’històries d’hivern”, deien. I ell se sentia satisfet.

diumenge, 11 d’octubre de 2015

EL BON PENSADOR DEL BOSC (© il·lustració de Stephanie Strickland, © text de Mireia Muñoz)

Hi havia una vegada un cargol molt espavilat que vivia en un bosquet tranquil als afores de la ciutat. Era un lloc molt bonic i verd, ple de plantes, arbres, bolets, i molts animalons. Però hi havia un problema. Algunes plantes que estaven tristes perquè de vegades els animals sense voler les trepitjaven i les aixafaven com una coca. Van decidir convocar un concurs d’idees brillants i qui tingués la millor pensada guanyaria la corona de bon pensador del bosc. El cargol, que era molt llest, va tenir una gran  idea i va decidir marcar el camí per on es podia passar sense perill de fer malbé les plantes. A tothom li va semblar molt bé i des d’aquell dia el cargol es passeja content per aquell bosc lluint una bonica corona daurada, i s’encarrega d’ajudar a buscar solucions a les dificultats que puguin tenir els seus companys.

dimarts, 18 d’agost de 2015

Desig de sirena (©il·lustració d'Emily Emerson, ©text de Mireia Muñoz)

La petita Flor era una sireneta que sempre havia viscut al fons del mar. Aquella nit d’estiu va veure una pluja d’estels. Semblava que caiguessin per darrere de l’horitzó!
Els peixos, els cavallets de mar, les meduses, la tortuga i totes aquelles criatures marines amb qui compartia jocs i secrets  li havien dit que podia demanar desitjos als estels fugaços. La Flor tenia un somni, un desig que no havia explicat mai a ningú i des d’aquell moment es va fer realitat. Del no-res va aparèixer una petita illa de sorra màgica on podria descansar, prendre una mica el sol  i veure que hi passava a la superfície sense por a ser descoberta. Allò era el que feia que l’illa fos màgica: era invisible als ulls dels humans. Amb els estels que havien caigut al mar se’n va fer una diadema preciosa i envoltada dels seus bons amics, es va sentir molt feliç.

dijous, 13 d’agost de 2015

diumenge, 12 de juliol de 2015

Pluja de llibres (©il·lustració de Sophie Burrows,© text de Mireia Muñoz)

Al País del Saber tothom anava amb el paraigües a la mà. Sempre hi plovia. Però no era una pluja qualsevol, no: al País del Saber hi plovien llibres. Cadascú podia agafar el llibre que més li interessava i quan acabava, el deixava anar i el vent s’encarregava d’endur-se’l a un altre poble perquè altres persones el poguessin llegir.
De vegades eren llibres vermells i explicaven històries d’enrabiades, baralles i problemes diversos. Altres vegades eren de color morat, i duien escrites històries misterioses que feien posar pell de gallina. Alguns dies els llibres eren grocs i feien molta gràcia amb les seves històries de broma, o blaus i explicaven mil i una aventures, o verds i duien escrites paraules d’esperança. Altres cops eren ben negres i explicaven relats de morts o de fantasmes. Els millors eren els blancs, perquè eren molt màgics: de vegades s’hi podien llegir contes de pau, i altres vegades no estaven escrits perquè així les persones que l’agafaven podien imaginar el que volguessin, les seves històries, els seus desitjos, aventures, poemes, cançons,...

Era un País secret i només s’hi podia accedir a través de la biblioteca del poble o de la ciutat. No tothom el coneixia, però qui hi havia estat, segur que hi tornava. Quin país tan fantàstic!

dijous, 18 de juny de 2015

Oh! sorpresa! (©il·lustració Tammie Lyon,© text Mireia Muñoz)


-      -  Oh! Quina sorpresa! ...Però com pot ser? A la capsa foradada d’en Pere (que vaig amagar per no veure els cucs horrorosos que hi tenia com a mascotes), ja no n’hi ha cap de cuc. Me la va regalar perquè tingués un record seu durant les vacances i no li vaig dir res perquè no volia que s’ho prengués malament...però a mi els cucs em feien fàstic. Per això vaig amagar la capsa sota l’armari. Jo li vaig regalar una cullereta que havia pescat a la bassa , vaig pensar que a ell li agradaria veure com es converteix en granota.
     Avui he ajudat a netejar la casa i he passat l’aspirador per sota de l’armari...i sense voler he tombat la capsa dels cucs...ai,ai,ai!!!Doncs els cucs ja no hi eren. La tapa de la capsa ha caigut i unes boniques papallones han començar a volar i s’han escapat per la finestra. Segur que han anat al jardí a veure les flors de tots colors que hi ha per tot arreu.
      Li hauré de dir a en Pere. Quin regal tan preciós!!!

diumenge, 26 d’abril de 2015

En Dani de les Tortugues (©il·lustració d'Anna Hancock, © text de Mireia Muñoz)

Es deia Dani i parlava amb les tortugues. A l’escola no tenia molts amics, tots els veien una mica diferent, però no semblava preocupat. Era amic de tots i de ningú. A l’hora del pati jugava tot sol i s’entretenia observant qualsevol cosa que als altres els semblava insignificant. Una vegada va provar de jugar a futbol amb els companys, però no estava pendent del joc i sempre perdia la pilota. L’esport no era el seu fort. En general, no podia entendre les normes dels jocs. A la classe, feia les feines de l’escola ràpidament i sense esforçar-se gaire en la presentació. Quan triaven càrrec, només volia ser l’encarregat de recollir les joguines o de la biblioteca. S’enfadava molt si algú no posava les coses al seu lloc. Era un nen molt llest, però hi havia coses que no li interessaven. Sovint estava distret, pensant en les seves coses... o mirant llibres sobre tortugues. Eren la seva passió. Quan parlaven d’animals, estava més atent i sempre deia alguna cosa: si parlaven d’animals marins, explicava coses sobre tortugues marines, si parlaven d’animals terrestres, també parlava sobre tortugues (terrestres en aquest cas), si parlaven d’animals que surten de l’ou, igual...
I tots reien amb les seves idees extravagants, com per quin forat entraven les tortugues petites dins l’ou, si podien plorar, o com podien saber quan havien de sortir,... Els sorolls el molestaven, també la música forta i haver de fer moltes coses alhora, i es posava nerviós i començava a fer gests i sons estranys quan hi havia algun imprevist, quan no  entenia alguna cosa o quan no li donaven la raó... Ell tenia un món especial i desconegut, on ningú no hi podia entrar.

Un dia la mestra va explicar als nens que en Dani de vegades necessitava fer coses diferents, que no podia expressar el que li passava tan bé com els altres nens i nenes, i per això cridava, es tirava a terra o feia moviments i sorolls estranys. Que allò no era una broma per a fer riure als companys, i que de vegades necessitava el seu espai per a estar tranquil.

La seva mare va tenir una gran idea i va portar a la classe una petita tortugueta d’aigua. I la mestra va posar el “racó de la tortuga”. En Dani era l’encarregat de tenir-ne cura, i també era el racó on qualsevol nen o nena podia anar si estava enfadat o neguitós i fer de “tortuga”: dir “stop!”, amagar el cap sota els braços (com si fos una tortuga que s’amaga dins la seva closca), comptar fins a deu, respirar fons, pensar en el que havia passat i buscar una solució.

La tortugueta va ajudar a tots els nens i nenes a resoldre els seus conflictes, i també a acostar-los una mica més al món d’en Dani. 

dijous, 23 d’abril de 2015