dimarts, 17 de maig de 2016

Saltamartí (©il·lustració de Leslie Harrington, ©text de Mireia Muñoz)

De cop i volta era allà dins. No podia escapar-me. No fa gràcia que t’atrapin. Tens por, molta por. I si no et deixen anar mai més?, i si tens gana o set? Vaig provar de fer un gran salt, però hi havia alguna cosa que no em deixava sortit: la tapadora! Em sentia trist i volia plorar. On eren els meus amics? Allà només hi havia quatre gamarussos que em contemplaven... Sort que havien fet uns foradets a la part de dalt d’aquell pot i podia respirar. Però jo volia marxar d’allà el més aviat possible.
Tots quatre es van posar a parlar:

-“Mireu quines potes més llaaaaargues”
-“I té ales i tot”
-“Sembla molt trist i avorrit.”
-“Però si es passa la vida saltant d’una banda a l’altra! Segur que es diverteix molt!”
-“Tu et divertiries si algú et tancava dins d’un pot i no et deixava sortir?”
-“Ara ja l’hem vist. I la Joana li ha fet una foto amb el seu mòbil. Podríem deixar-lo anar”
-“Nooo. Jo vull adoptar-lo com a mascota”
-“Si home! Segur que a la teva família li farà molta il·lusió tenir un saltamartí dins d’un pot”
-“Va deixem-lo anar. Podem fer una cursa de salts. Juguem a fer de saltamartins, a veure qui salta més amunt”
-“Salta-martí! Salta-martí!, salta-martí!”
-"D'acoooord!"

I per fi van obrir aquell pot. No em vaig esperar ni dos segons. Vaig saltar tan alt i tan lluny com vaig poder i ben aviat ja era a casa, explicant la meva aventura. Encara sento les seves veus:


-“Salta-Martí! Salta-Martí! Salta-Martí!”

dissabte, 23 d’abril de 2016

El somni de la mare Draga (© il·lustració de Mary Hall, © text de Mireia Muñoz)

Aquell dia era especial per a recordar com havia anat tot. Sort dels consells de la mare Draga! El drac volia fer-se famós i pensava que havia d’espantar la gent, fins i tot cruspir-se a algú i així seria respectat per tothom. Però la saviesa de la mare Draga era tan gran que no va dubtar ni un moment que li havia de fer cas. Ell , jove i impulsiu, hauria irromput enmig de la festa, cremant qualsevol cosa que trobés al seu pas perquè podia treure foc pels queixals, és clar. I segurament no se n’hauria sortit. La mare Draga li va explicar l’antiga llegenda, on el drac era dolent i afamat i va acabar abatut sota la llança d’un cavaller valent, i li va parlar d’altres coses més interessants: 
-"has d’estudiar, fill meu,  has d’aprendre idiomes i així podràs entendre’t amb diferents pobles de tot el món. Així arribaràs lluny, ja ho veuràs!"
I dit i fet, el jove drac va estudiar de valent i va aprendre a parlar en moltes llengües diferents,  llegia llibres i llibres i cada vegada era més savi. Va començar a escriure els seus propis textos i es va convertir en el drac escriptor més famós del món sencer. La mare Draga li recorda cada any quan arriba el dia de Sant Jordi i somnia el dia en què veurà el seu fill signant llibres al costat dels escriptors humans... però això encara ha d’arribar perquè els dracs encara que siguin pacífics, fan una mica de por a les persones... 

dimecres, 23 de març de 2016

El llop Singlot (© il·lustració de Gary Swift, © text de Mireia Muñoz)


Ei, hola!,  sóc el llop Singlot.  Visc enmig d’aquest bosc tan bonic, bé almenys a mi m’agrada molt: l’olor d’herba fresca, els rajos de sol que es filtren entre les branques dels arbres, el so de l’aigua que baixa pel riu, la piuladissa dels ocells quan arriba la primavera... Viuré aquí per sempre.  La resta de la meva bandada de llops va marxar muntanyes amunt, a buscar un lloc menys perillós, perquè aquí al bosc tothom em vol caçar i m’he d’anar amagant darrere els arbres per tal que no em descobreixin... 
Saps? Tinc un problema.  No tinc amics. Els altres animals del bosc em tenen por. Creuen que sempre tinc gana i que me’ls menjaré. Però jo sóc un llop com cal i no em menjo a ningú. La carn està sobrevalorada, jo menjo verdures i fruites del bosc, que són molt sanes. Però, és clar, la fama dels llops no és gaire bona... fins i tot en els contes els dolents sempre són els llops, i sempre surten malparats. Si, si, en el conte de la Caputxeta, el caçador atrapa el llop, en el dels tres porquets, es crema la cua, en el de les set cabretes li omplen la panxa de pedres i cau al riu,... uf, quin avorriment dur sempre aquesta fama! Ningú vol jugar amb mi. I m’avorreixo com una ostra passejant sol com un mussol.
... Escolta, tu no tindràs una estoneta per venir a jugar? ens ho passarem molt bé! Jugarem a fet i amagar. Vens?

dijous, 7 de gener de 2016

Amics incondicionals (©il·lustració de Lynne Wirthlin, © text de Mireia Muñoz)

La  Lilian havia tingut un disgust amb una nena de la seva edat que havia incomplert una promesa. "Això no es fa!", pensava. I s'entristia una mica. Però aleshores va notar que algú la seguia. Era la Llum, una gateta del carrer que li anava al darrere. De vegades li havia portat menjar. Quan va arribar a casa, va tenir la sort que la mare li va permetre adoptar-la.  Per fi havia trobat una amiga de veritat. Sabia que no l'enganyaria mai ni li diria mai cap mentida. Que no jugaria amb els seus sentiments i que l'estimaria sempre. Podien comptar l'una amb l'altre per sempre. S'estimaven sense condicions. I, molt feliç, es va adormir abraçant-la suaument.

diumenge, 13 de desembre de 2015

En Tastaneu (© il·lustració de Gary Swift, © text de Mireia Muñoz)



                     En Tastaneu era un noiet llarg i prim com un filferro. Durant l’època de calor, gairebé no sortia de casa. El sol i l’escalfor dels seus rajos li prenien totes les energies, anava i tornava de l’escola, ajudava una miqueta a casa, menjava un poquet i dormia molt.  L’hivern era la seva estació de l’any preferida. Quan començava el fred, ell esperava el cap de setmana, es posava la gorra i la bufanda de ratlletes que li havia fet la iaia i sortia a caminar cap a les muntanyes. Esperava les primeres nevades i  obria bé la boca per assaborir el gust fresc de la neu.  Al cap d’una estona tornava a casa molt content. Tots els nens i nenes esperaven l’arribada d’en Tastaneu i seien al seu voltant, a prop de la llar de foc, per a escoltar les mil històries que segons ell li deien les volves de neu que queien a poc a poc: que si aquell hivern seria més fred, que si els Reis Mags ja estaven preparant el seu llarg viatge, que si els animals del bosc ja tenien provisions per al temps fred i es preparaven per a hivernar als seus caus... “En Tastaneu és el millor narrador d’històries d’hivern”, deien. I ell se sentia satisfet.

diumenge, 11 d’octubre de 2015

EL BON PENSADOR DEL BOSC (© il·lustració de Stephanie Strickland, © text de Mireia Muñoz)

Hi havia una vegada un cargol molt espavilat que vivia en un bosquet tranquil als afores de la ciutat. Era un lloc molt bonic i verd, ple de plantes, arbres, bolets, i molts animalons. Però hi havia un problema. Algunes plantes que estaven tristes perquè de vegades els animals sense voler les trepitjaven i les aixafaven com una coca. Van decidir convocar un concurs d’idees brillants i qui tingués la millor pensada guanyaria la corona de bon pensador del bosc. El cargol, que era molt llest, va tenir una gran  idea i va decidir marcar el camí per on es podia passar sense perill de fer malbé les plantes. A tothom li va semblar molt bé i des d’aquell dia el cargol es passeja content per aquell bosc lluint una bonica corona daurada, i s’encarrega d’ajudar a buscar solucions a les dificultats que puguin tenir els seus companys.

dimarts, 18 d’agost de 2015

Desig de sirena (©il·lustració d'Emily Emerson, ©text de Mireia Muñoz)

La petita Flor era una sireneta que sempre havia viscut al fons del mar. Aquella nit d’estiu va veure una pluja d’estels. Semblava que caiguessin per darrere de l’horitzó!
Els peixos, els cavallets de mar, les meduses, la tortuga i totes aquelles criatures marines amb qui compartia jocs i secrets  li havien dit que podia demanar desitjos als estels fugaços. La Flor tenia un somni, un desig que no havia explicat mai a ningú i des d’aquell moment es va fer realitat. Del no-res va aparèixer una petita illa de sorra màgica on podria descansar, prendre una mica el sol  i veure que hi passava a la superfície sense por a ser descoberta. Allò era el que feia que l’illa fos màgica: era invisible als ulls dels humans. Amb els estels que havien caigut al mar se’n va fer una diadema preciosa i envoltada dels seus bons amics, es va sentir molt feliç.

dijous, 13 d’agost de 2015

diumenge, 12 de juliol de 2015

Pluja de llibres (©il·lustració de Sophie Burrows,© text de Mireia Muñoz)

Al País del Saber tothom anava amb el paraigües a la mà. Sempre hi plovia. Però no era una pluja qualsevol, no: al País del Saber hi plovien llibres. Cadascú podia agafar el llibre que més li interessava i quan acabava, el deixava anar i el vent s’encarregava d’endur-se’l a un altre poble perquè altres persones el poguessin llegir.
De vegades eren llibres vermells i explicaven històries d’enrabiades, baralles i problemes diversos. Altres vegades eren de color morat, i duien escrites històries misterioses que feien posar pell de gallina. Alguns dies els llibres eren grocs i feien molta gràcia amb les seves històries de broma, o blaus i explicaven mil i una aventures, o verds i duien escrites paraules d’esperança. Altres cops eren ben negres i explicaven relats de morts o de fantasmes. Els millors eren els blancs, perquè eren molt màgics: de vegades s’hi podien llegir contes de pau, i altres vegades no estaven escrits perquè així les persones que l’agafaven podien imaginar el que volguessin, les seves històries, els seus desitjos, aventures, poemes, cançons,...

Era un País secret i només s’hi podia accedir a través de la biblioteca del poble o de la ciutat. No tothom el coneixia, però qui hi havia estat, segur que hi tornava. Quin país tan fantàstic!