L'Anynou (per Miri4, il·lustració de Violeta Dabija)

L’Avi del Temps s’afanyava per arribar a l’hora convinguda, ni un segon abans ni un segon després. Pensava en tot el que havia arribat a fer en aquells 365 dies que ja formaven part de la història. Li havia de passar el ceptre al nounat just després de les 12 campanades, i aleshores podria tornar a casa, esperant que l’Any Nou fos generós en l’acompliment dels desitjos i il·lusions de tantes i tantes persones vingudes de tot arreu per a rebre’l. El nounat era fràgil i delicat i calia l’esforç de tots per a fer-lo créixer equilibradament. Així es podrien veure complerts molts somnis i l’esperança tornaria a lluir enmig de la incertesa d’aquells temps tan difícils. El vellet va arribar just a temps i li va desitjar al recent nascut molta sort en el seu caminar. Al petit Anynou li espurnejaven els ulls d’emoció i va dibuixar als llavis un dolç somriure.

DESITJO A TOTHOM UN ANY PLE D'INSTANTS MÀGICS I DE SOMRIURES DE VERITAT. FELIÇ 2012!!!

BON NADAL (il·lustració de Pauline Siewert)

Ja ha arribat Nadal. Felicito a tothom aquestes festes amb les nadales que hem cantat aquest any a l'escola amb els alumnes d'educació infantil :-)
Cliqueu aquí: NADALES

ESTELS (per Miri4, il·lustració de Sophie Keen)

Sempre li havien semblat màgics, tant brillants i bonics. Tots sabien on havien d’estar, i passés el què passés, mai deixaven el seu lloc. Pensava com seria de meravellós poder entendre el seu llenguatge silenciós i conèixer així tots els misteris de l’Univers.  Li agradaria veure’ls de més a prop per  tal de percebre la seva escalfor i veure el seu color, no tots eren iguals. De gran, volia ser científica per a dedicar-se a estudiar les constel·lacions i els astres. Cada nit abans d’anar a dormir, la Nina mirava els estels i somniava desitjos amb esperança.

EN GRIS I LA BRUNA (per Miri4, il·lustració de Rico Schacherl)

Quan en Gris i la Bruna es troben, sembla que la resta del món s’aturi per a ells. S’estimen molt.  Els veig entusiasmats, movent la cueta i olorant-se l’un a l’altre, amb ganes de jugar. Potser el destí els ha unit d’una manera invisible. No els calen paraules, s’entenen només en mirar-se.

 El cor se’ls accelera, se’ls veu contents, juguen i  salten d’alegria. M’imagino una conversa seva:

-          Sabia que tard o d’hora et trobaria!

-           Jo també!

-          He seguit un rastre i he arribat on eres tu.

-          M’encanta!

-          Ets una gosseta molt boniqueta!

-          I tu un gos molt ben plantat!

-          Quan t’he ensumat, el cor se m’ha accelerat!

-          A mi també!

-          Quina bona oloreta que fas!

Cada tarda quan passegem  trobem en Gris que  surt a la mateixa hora. Tothom qui els coneix diu:

- Quina  parella de gossets més eixerida !

LA LLIBERTAT (per Miri4, il·lustració de Maja Sereda)

Ho tenia tot al seu abast: cada dia el seu menjar, l’aigua fresca i l’habitatge net, fins i tot un mirall amb campaneta inclosa per si volia fer música. Però en Pere va voler donar-li alguna cosa més, i li va obrir la porta de la gàbia.

-“ Ara ets lliure!” – va dir

L’ocellet va mirar a un costat i l’altre i va voler sortir, però portava tant de temps en aquella gàbia que ja no se’n recordava de volar, es va cansar de seguida i a més a més per poc no se l’empassa el gat de la veïna... Quin ensurt! El pobre ocellet va tornar a la seva gàbia i es va deixar acaronar el cap. Preferia la seva vida de sempre, amb el menjar i el beure assegurat, abans que aquella llibertat que podia ser tan perillosa.

EL MEU CANÇONER D'EDUCACIÓ INFANTIL

AQUEST CURS ESTIC ELABORANT UN CANÇONER AMB ELS MEUS ALUMNES.

A LA COLUMNA DE LA DRETA DEL BLOG HI HA UN ENLLAÇ PERMANENT.

Cançons que treballem a P3

Cançons que treballem a P4
Cançons que treballem a P5

L'avi mariner (© Antoni Pàmies)

La dansa de la pluja (per Miri4, il·lustració de Júlia Woolf)

En Pol, l’aneguet , està molt content. Li encanta l’aigua!. Però quan plou, la Júlia no vol jugar, ni sortir, ni divertir-se. Creu que el mal temps és un problema. En Pol no en troba mai de problemes,  vol passar-ho bé i ha decidit  sortir. A la Júlia no li agrada la idea però ell és el seu amic i no pensa deixar-lo sol, es podria perdre.  S’ha posat l’impermeable vermell i les botes d’aigua i l’ha  seguit fins al carrer. Aleshores ha passat una cosa que l’ha fet somriure: en Pol ha començat a ballar picant de peus i esquitxant a tort i a dret. La dansa de la pluja!,  potser no és tan mala idea... Al cap de poca estona, tots dos xalaven, ben xops, jugant a indis.

ANIVERSARI DEL BLOG

AVUI, 24 D'OCTUBRE, AQUEST BLOG FA DOS ANYS:-)

La Cleta (per Miri4, il·lustració de Katie Cusack)

La Cleta era una gallina com les altres, amb plomes marrons i ocres, potes daurades i cresta i barballera vermelles. Però tenia sang d’artista, ment d’artista i ànima d’artista. Volia ser pintora. Ai!, les altres gallines se’n feia creus, com podia ser?, tothom sap que les gallines viuen a la granja, escatainen i ponen ous, però no pinten. Li deien:

-“Que t’has begut l’enteniment?”

-“Faràs el ridícul!”

La Cleta se les mirava i pensava:

-“Si sabessin com n’és de bonic fer quadres amb la pintura...”

Va arribar l’ hivern i el sol no volia sortir. S’amagava darrera els núvols i totes les gallines estaven ensopides. Llavors, la Cleta va agafar les pintures i va fer a la paret del galliner un cel amb un magnífic arc de sant Martí. Totes les seves companyes van obrir uns ulls com unes taronges i van exclamar amb entusiasme:

-“Bravo Cleta!, ens has tornat l’alegria!”

L'avi Luiggi (per Miri4, il·lustració de Nadine Wickenden)

Quan era jove, en Luiggi treballava a la cuina d’un gran restaurant molt conegut a Itàlia, el seu país. Ara que ja no treballa li agrada seguir inventant nous plats, però ho fa per als animalons que viuen al parc. Quan s’acosta el fred, és més difícil que trobin menjar i en Luiggi sempre els sorprèn amb alguna delícia: arròs cru saltejat amb pipes de gira-sol i llavors de civada, sèsam amb mill i pols de galeta, fruita seca sense closca, ..., de vegades també hi posa una mica de pa sec. Sembla un mag disfressat d’avi, quan arriba tots els petits ocells piulen més fort que mai i així comença l’alegre concert de la tardor que li dibuixa aquell somriure i  el fa sentir tan feliç.

Ganes de tardor (per Miri4, il·lustració de Deborah Melmon)

Quan en Pol i la Irene tornen de l’escola em porten a fer un volt pel parc, però jo tinc ganes de tardor. Vull veure aquella caseta de fusta petitona on es posa la castanyera perquè, sabeu?, l’any passat em vaig fer amic de la seva gosseta Lluna i cap al vespre quan la mestressa em duia a fer l’última passejada del dia i comprava una paperina de castanyes calentetes per als nens, la Lluna i jo jugàvem plegats al tancat dels gossos i després la castanyera ens donava un trosset de moniato cuit.

Diuen que ja ha arribat la tardor, però no ho sembla. Els nens i nenes encara van amb màniga curta i sandàlies, els ocells no se’n van a indrets més càlids, els arbres no perden encara les fulles, les papallones volen per tot arreu i jo espero que arribi el fred...tinc unes ganes de veure la Lluna!

En Roc i jo (per Miri4, il·lustració de Deborah Melmon)

Quan jo era petit, desitjava amb totes les meves forces tenir un gos que em fes companyia. Segur que ell desitjava un nen com jo, i ara que ens hem trobat, ens agrada compartir l’habitació. Quan fa bon temps, podem anar d’excursió. Agafem el camí del bosc i correm, busquem pinyes, arribem al riuet que baixa amb un pam d’aigua fresqueta, en Roc sempre en beu una mica  i es mulla les potes i la panxa, i juguem a empaitar-nos. Quan arriba el fred, ens agrada estar a casa, davant de la llar de foc escoltant els contes de l’avi fins que és hora d’anar a dormir. En Roc s’enfila al meu llit i fa veure que dorm, perquè vol estar al meu costat, no li agrada gens dormir tot sol en un raconet del menjador. Potser té por, jo també en tenia abans, però ara...ja tinc en Roc!

Cançó de les fades

Conte d'estiu: la fada Aiguaviva i la balena perduda

LECTURES (per Miri4, il·lustració d'Alessia Girasole)

Quan la Paula arribava amb el seu llibre vermell, l’Oriol s’entusiasmava. D’aquell llibre de contes sempre sortien les històries més fantàstiques i meravelloses que ningú li havia explicat mai. I ells eren els protagonistes. Podien imaginar-se fent de mariners en la seva barqueta de fusta, mirant cap a l’horitzó amb aquella ullera de llarga vista que duien els pirates per descobrir illes del tresor. O bé a ple estiu fent un ninot de neu que podia jugar amb ells sense desfer-se sota els raigs de sol. Fins i tot podien viatjar en una nau extraterrestre i fer-se amic de criatures màgiques de móns desconeguts i extraordinaris, mentre feien un tomb per l’espai i arribaven a la Lluna. La Paula, llegint aquells relats, sabia obrir els ulls de la imaginació i de la fantasia mentre l’Oriol escoltava embadalit les seves aventures. Cada cop tenia més ganes d’aprendre a llegir i esperava amb il·lusió el dia que començaria a anar a l’escola.

CANÇÓ: TRIPULANT LA MEVA NAU (lletra i música: Mireia Muñoz)

El país del blanc i negre (per Miri4, il·lustració de Maja Sereda)

Al país del blanc i negre no hi havia més colors. Els seus habitants sempre l’havien conegut així, no existien ni el groc, ni el taronja, ni el vermell, ni el verd, ni el blau ni el violeta. Les converses s’acabaven de seguida: si els agradava una idea, feien això i si no, allò altre. Sempre disposaven només de dues opcions: o blanc, o negre. Quan una criatura ja sabia distingir entre el si i el no, el blanc i el negre, era una personeta assenyada i responsable. Però un matí de primavera va arribar un ésser petit que ningú no havia vist mai: una papallona. Era molt curiós: ni blanc ni negre!. I a més a més, no feia soroll, podia volar i aturar-se, i moure les petites ales sense emprendre el vol. Algú li va voler fer una foto, però, és clar!, va sortir en blanc i negre...

Especial (per Miri4, il·lustració de James Cottel)

Una vegada vaig tenir un gosset molt especial.

Si,si, especial perquè sabia somriure.

Especial perquè quan jo arribava, venia el primer a donar-me la benvinguda.

Especial perquè sempre em defensava quan creia que jo estava en perill.

Especial perquè passés el què passés, em feia costat.

Especial perquè es va tornar vegetarià només perquè jo mengés verdures.

Especial perquè era entusiasta.

Especial perquè podia comptar amb ell.

Especial perquè mentre jo dormia, ell vigilava.

Especial perquè era el meu amic sense demanar res a canvi.

Especial perquè si tenia un mal dia, m’acompanyava i em feia sentir bé.

Especial, perquè m’escoltava quan li explicava els meus problemes, encara que no entengués ni la meitat del què li deia.

Especial perquè era diferent i no importava.

Especial, si. El meu gos sempre va ser molt especial!

L'elefant caçador (per Miri4, il·lustració de Rico Schacherl)

Sempre havia volgut aprendre a caçar, com feien les lleones. Primer, s’ajupien sense fer fressa, avançaven sigil•losament cap a la presa, a poc a poc i sense fer gens de soroll ni cap moviment brusc que pogués revelar la seva presència. Aleshores, de cop i volta es llençaven contra l’objectiu i se l’enduien per compartir-lo amb la manada...

Ah, no!, fer de lleona era massa difícil i arriscat per a un elefant , no pensava compartir aquell berenar amb ningú. Les hores que s’havia passat fent l’exercici d’ajupir-se i avançar dissimuladament per tal d’aconseguir un petit entrepà de mantega de cacauets...mmmmmmm quina oloreta!, se li feia la boca aigua... Aquell era el moment. Au, vinga!, amb decisió!: a la una, a les dues, a les tres! allarga una mica la trompa... Nyam! Què bo!...Ostres! ara retirada... calma, sense fer soroll, a poc a poc...enrere... No l’ha vist, la petita segueix llegint.