BONES FESTES!!! (© il·lustracions d'Edgar Ramírez, © guió de Mireia Muñoz)

Tira còmica de desembre (© il·lustració d'Edgar Ramírez, © guió de Mireia Muñoz)

En Tastaneu (© il·lustració de Gary Swift, © text de Mireia Muñoz)

                     En Tastaneu era un noiet llarg i prim com un filferro. Durant l’època de calor, gairebé no sortia de casa. El sol i l’escalfor dels seus rajos li prenien totes les energies, anava i tornava de l’escola, ajudava una miqueta a casa, menjava un poquet i dormia molt.  L’hivern era la seva estació de l’any preferida. Quan començava el fred, ell esperava el cap de setmana, es posava la gorra i la bufanda de ratlletes que li havia fet la iaia i sortia a caminar cap a les muntanyes. Esperava les primeres nevades i  obria bé la boca per assaborir el gust fresc de la neu.  Al cap d’una estona tornava a casa molt content. Tots els nens i nenes esperaven l’arribada d’en Tastaneu i seien al seu voltant, a prop de la llar de foc, per a escoltar les mil històries que segons ell li deien les volves de neu que queien a poc a poc: que si aquell hivern seria més fred, que si els Reis Mags ja estaven preparant el seu llarg viatge, que si els animals del bosc ja tenien provisions per al temps fred i es preparaven per a hivernar als seus caus... “En Tastaneu és el millor narrador d’històries d’hivern”, deien. I ell se sentia satisfet.

Tira còmica: La carrera (©il·lustracions d'Edgar Ramírez,© guió de Mireia Muñoz)

EL BON PENSADOR DEL BOSC (© il·lustració de Stephanie Strickland, © text de Mireia Muñoz)

Hi havia una vegada un cargol molt espavilat que vivia en un bosquet tranquil als afores de la ciutat. Era un lloc molt bonic i verd, ple de plantes, arbres, bolets, i molts animalons. Però hi havia un problema. Algunes plantes que estaven tristes perquè de vegades els animals sense voler les trepitjaven i les aixafaven com una coca. Van decidir convocar un concurs d’idees brillants i qui tingués la millor pensada guanyaria la corona de bon pensador del bosc. El cargol, que era molt llest, va tenir una gran  idea i va decidir marcar el camí per on es podia passar sense perill de fer malbé les plantes. A tothom li va semblar molt bé i des d’aquell dia el cargol es passeja content per aquell bosc lluint una bonica corona daurada, i s’encarrega d’ajudar a buscar solucions a les dificultats que puguin tenir els seus companys.

Desig de sirena (©il·lustració d'Emily Emerson, ©text de Mireia Muñoz)

La petita Flor era una sireneta que sempre havia viscut al fons del mar. Aquella nit d’estiu va veure una pluja d’estels. Semblava que caiguessin per darrere de l’horitzó!

Els peixos, els cavallets de mar, les meduses, la tortuga i totes aquelles criatures marines amb qui compartia jocs i secrets  li havien dit que podia demanar desitjos als estels fugaços. La Flor tenia un somni, un desig que no havia explicat mai a ningú i des d’aquell moment es va fer realitat. Del no-res va aparèixer una petita illa de sorra màgica on podria descansar, prendre una mica el sol  i veure que hi passava a la superfície sense por a ser descoberta. Allò era el que feia que l’illa fos màgica: era invisible als ulls dels humans. Amb els estels que havien caigut al mar se’n va fer una diadema preciosa i envoltada dels seus bons amics, es va sentir molt feliç.

tira còmica : Macedònia (©il·lustracions d'Edgar Ramírez,© guió de Mireia Muñoz)

(tira corresponent al mes de juliol, perdoneu el retard)

Pluja de llibres (©il·lustració de Sophie Burrows,© text de Mireia Muñoz)

Al País del Saber tothom anava amb el paraigües a la mà. Sempre hi plovia. Però no era una pluja qualsevol, no: al País del Saber hi plovien llibres. Cadascú podia agafar el llibre que més li interessava i quan acabava, el deixava anar i el vent s’encarregava d’endur-se’l a un altre poble perquè altres persones el poguessin llegir.

De vegades eren llibres vermells i explicaven històries d’enrabiades, baralles i problemes diversos. Altres vegades eren de color morat, i duien escrites històries misterioses que feien posar pell de gallina. Alguns dies els llibres eren grocs i feien molta gràcia amb les seves històries de broma, o blaus i explicaven mil i una aventures, o verds i duien escrites paraules d’esperança. Altres cops eren ben negres i explicaven relats de morts o de fantasmes. Els millors eren els blancs, perquè eren molt màgics: de vegades s’hi podien llegir contes de pau, i altres vegades no estaven escrits perquè així les persones que l’agafaven podien imaginar el que volguessin, les seves històries, els seus desitjos, aventures, poemes, cançons,...

Era un País secret i només s’hi podia accedir a través de la biblioteca del poble o de la ciutat. No tothom el coneixia, però qui hi havia estat, segur que hi tornava. Quin país tan fantàstic!

Tira còmica. Els peixos també juguen (©il·lustració d'Edgar Ramírez,© guió de Mireia Muñoz)

Oh! sorpresa! (©il·lustració Tammie Lyon,© text Mireia Muñoz)

-      -  Oh! Quina sorpresa! ...Però com pot ser? A la capsa foradada d’en Pere (que vaig amagar per no veure els cucs horrorosos que hi tenia com a mascotes), ja no n’hi ha cap de cuc. Me la va regalar perquè tingués un record seu durant les vacances i no li vaig dir res perquè no volia que s’ho prengués malament...però a mi els cucs em feien fàstic. Per això vaig amagar la capsa sota l’armari. Jo li vaig regalar una cullereta que havia pescat a la bassa , vaig pensar que a ell li agradaria veure com es converteix en granota.

     Avui he ajudat a netejar la casa i he passat l’aspirador per sota de l’armari...i sense voler he tombat la capsa dels cucs...ai,ai,ai!!!Doncs els cucs ja no hi eren. La tapa de la capsa ha caigut i unes boniques papallones han començar a volar i s’han escapat per la finestra. Segur que han anat al jardí a veure les flors de tots colors que hi ha per tot arreu.

      Li hauré de dir a en Pere. Quin regal tan preciós!!!

Tira còmica maig 2015 . NYAM,NYAM! ((© il·lustració Edgar Ramírez, © guió Mireia Muñoz)

En Dani de les Tortugues (©il·lustració d'Anna Hancock, © text de Mireia Muñoz)

Es deia Dani i parlava amb les tortugues. A l’escola no tenia molts amics, tots els veien una mica diferent, però no semblava preocupat. Era amic de tots i de ningú. A l’hora del pati jugava tot sol i s’entretenia observant qualsevol cosa que als altres els semblava insignificant. Una vegada va provar de jugar a futbol amb els companys, però no estava pendent del joc i sempre perdia la pilota. L’esport no era el seu fort. En general, no podia entendre les normes dels jocs. A la classe, feia les feines de l’escola ràpidament i sense esforçar-se gaire en la presentació. Quan triaven càrrec, només volia ser l’encarregat de recollir les joguines o de la biblioteca. S’enfadava molt si algú no posava les coses al seu lloc. Era un nen molt llest, però hi havia coses que no li interessaven. Sovint estava distret, pensant en les seves coses... o mirant llibres sobre tortugues. Eren la seva passió. Quan parlaven d’animals, estava més atent i sempre deia alguna cosa: si parlaven d’animals marins, explicava coses sobre tortugues marines, si parlaven d’animals terrestres, també parlava sobre tortugues (terrestres en aquest cas), si parlaven d’animals que surten de l’ou, igual...

I tots reien amb les seves idees extravagants, com per quin forat entraven les tortugues petites dins l’ou, si podien plorar, o com podien saber quan havien de sortir,... Els sorolls el molestaven, també la música forta i haver de fer moltes coses alhora, i es posava nerviós i començava a fer gests i sons estranys quan hi havia algun imprevist, quan no  entenia alguna cosa o quan no li donaven la raó... Ell tenia un món especial i desconegut, on ningú no hi podia entrar.

Un dia la mestra va explicar als nens que en Dani de vegades necessitava fer coses diferents, que no podia expressar el que li passava tan bé com els altres nens i nenes, i per això cridava, es tirava a terra o feia moviments i sorolls estranys. Que allò no era una broma per a fer riure als companys, i que de vegades necessitava el seu espai per a estar tranquil.

La seva mare va tenir una gran idea i va portar a la classe una petita tortugueta d’aigua. I la mestra va posar el “racó de la tortuga”. En Dani era l’encarregat de tenir-ne cura, i també era el racó on qualsevol nen o nena podia anar si estava enfadat o neguitós i fer de “tortuga”: dir “stop!”, amagar el cap sota els braços (com si fos una tortuga que s’amaga dins la seva closca), comptar fins a deu, respirar fons, pensar en el que havia passat i buscar una solució.

La tortugueta va ajudar a tots els nens i nenes a resoldre els seus conflictes, i també a acostar-los una mica més al món d’en Dani. 

Tira còmica. Abril. Sant Jordi (© il·lustració Edgar Ramírez, © guió Mireia Muñoz)

PER MOOOOLTES ROSES I MOOOLTS LLIBRES! 

FELIÇ DIA DE SANT JORDI!

EL CASTELL MISTERIÓS (il·lustració de Simona Dimitri, text de Mireia Muñoz)

Darrere els arbres del Bosc de la Guineu, s’alçava el blanc castell misteriós. Els humans  en desconeixien l’existència.  Allà es celebraven festes secretes amb convidats extraordinaris. El castell apareixia només si feia lluna plena, i sempre darrere els arbres que el custodiaven. Aquells arbres no eren sinó uns cavallers que en altres temps s’havien dedicat a perseguir dracs, bruixes i bruixots fins que no en quedà cap, ni un. Ara  ja no tenien feina i estaven ben avorrits.

Als personatges dels contes que els nens i nenes ja no llegien, perquè havien crescut i ja no els interessaven ni poc ni gens, els passava el mateix: s’avorrien. I una nit de lluna plena, una vella bruixa, cansada de no fer res, va voler sortir a fer un vol  amb l’escombra màgica. Va sentir les veus d’alguns personatges dels contes apilats en un racó de l’habitació dels nens de la casa on vivia, i va decidir ajudar-los a sortir. Tots volien anar amb la bruixa i van començar a discutir. Al cap d’una estona, una veueta minúscula va dir:

-“Si tinguéssim un lloc on poder anar per jugar i passar l’estona de tant en tant...”

- “Quina idea més bona, Polzet!” – deia la Caputxeta.

-“ Jo m’hi apunto!” – anaven dient tots.

Aleshores li van demanar a la vella bruixa si tenia alguna idea. La bruixa va dir que necessitava sortir per aclarir les seves idees, va marxar per la finestra amb l’escombra voladora i va tornar  després de pensar una estona mentre volava. Tots l’esperaven, i la bruixa va dir:

-“Ja ho tinc!, Faré un castell encantat al bell mig del bosc, però només apareixerà amb el pleniluni. Hi farem festes i festasses, i tothom serà benvingut. Caldrà alguns voluntaris per vigilar. Els humans no poden saber-ne res de tot això, podria ser perillós.”

-“Jo puc fer de vigilant, si m’ho permeteu. Sempre he estat un cavaller fort i valent i ara per ara, no tinc cap altra feina. Conec altres cavallers que són amics meus i segur que ens voldran ajudar”

I així va ser com els cavallers dels contes van esdevenir vigilants, però per tal de no desvetllar sospites, la bruixa els convertí en arbres alts i forts que tapaven el castell per tal que els humans no els descobrissin.

Des d’aquell dia, quan fa lluna plena, al Bosc de la Guineu la bruixa fa el seu encanteri:

-          “Tiro liro là, un blanc castell apareixerà!”

I al bell mig del bosc apareix un castell misteriós darrere els set arbres encantats que mouen les seves fulles amb força quan senten que algú s’acosta, i llavors el misteriós castell desapareix fins la propera nit de lluna plena.

Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat. Si no ha passat és mentida, i si ha passat, veritat.

Tira còmica de març: Silenci! (© il·lustració Edgar Ramírez, © guió Mireia Muñoz)

L'Illa dels Somnis Increïbles (© il·lustració de Noopur Thakur, © text de Mireia Muñoz)

Quan els homes i les dones van deixar de somiar, la majoria dels dracs havien desaparegut de la Terra, o això semblava. En realitat només s’havien traslladat i ara vivien en un altre lloc, lluny de les persones que s’entossudien a pensar que eren malignes i que mai podrien ser amics.

S’havien fet una illa màgica a la seva mida: l’Illa dels Somnis Increïbles. Allà convivien pacíficament amb les bruixes i bruixots de bon cor i no havien tingut mai cap problema. Cadascú tenia una tasca a fer i tot funcionava de meravella.

Un bon dia, el Drac Blavós va voler anar a veure món. Va sortir de matinada, quan els altres encara estaven dormint i va deixar una nota:

“Bon dia amics, he decidit anar a veure món més enllà de l’Illa dels Somnis Impossibles. No patiu, tornaré aviat i us explicaré la meva aventura. La Bruixa Alquímia m’ha regalat una ampolleta de gotes màgiques que em faran invisible als ulls dels humans, així no em descobriran.

Un petó a tothom,

 El Drac Blavós”

Tothom sabia que allò era veritat. L’Alquímia era molt bona fent experiments i si havia inventat unes gotes que et feien invisible, segur que funcionarien molt bé.

El Drac Blavós va estar set dies i set nits de viatge i va aprendre moltes coses. Quan va tornar, va explicar que hi havia humans que encara sabien somiar: els nens i les nenes. Els dracs es van posar molt contents i des d’aleshores cada primavera els conviden a jugar a l’Illa dels Somnis Increïbles.

Tira còmica. Febrer. Carnaval! (© il·lustració Edgar Ramírez, guió Mireia Muñoz)

El berenar (un conte matemàtic). (@ Il·lustració de Kim Geyer, text de Mireia Muñoz)

Aquell dia, la Rita va convidar els seus amics Pau i Olívia, a fer galetes i berenar a casa seva. Tots tres eren molt bons amics i sempre anaven plegats a tot arreu.

Quan van arribar a casa de la Rita, van pensar que necessitarien  davantals per a no embrutar-se la roba. Però quants? ...

Exacte!: un per a l’Olívia, un altre per a en Pau i un altre més per a la Rita. Eren tres. Els van trobar dins d’un calaix, a la cuina. Es van rentar bé les mans i van començar a preparar les galetes.

Els pares de la Rita havien deixat els ingredients preparats:

.-100 grams de mantega

.- 100 grams de sucre

.- 300 grams de farina

.- Un ou

Van agafar un bol i hi van barrejar tots els ingredients. Primer, l’Olívia hi va posar el sucre i en Pau hi va afegir una mica de farina, després la Rita hi va posar l’ou. Després en Pau hi va posar la mantega i va remenar quatre vegades amb una cullera de fusta (una, dues, tres, quatre), l’Olívia hi va posar una mica més de farina, però no tota, i van remenar tres vegades més (una, dues, tres), i la Rita va acabar d’abocar la farina que quedava i va remenar moltes vegades (una, dues, tres, quatre, cinc, sis...) Tot ben barrejat.  Van deixar la cullera i van acabar de barrejar els ingredients amb les mans. Van fer una massa.

Per fer les galetes, s’havien de repartir la massa. Quants trossos havien de fer?

Doncs si, ho has encertat!: un tros per a la Rita, un tros per a en Pau i un altre tros per a l’Olívia. Tres. Cadascú va fer una bola i després la van aixafar a sobre de la taula. Tenien tres motlles de diferents formes : un quadrat, un cercle i un triangle.

L’Olívia va fer tres triangles (un, dos, tres), en Pau va fer tres cercles (un, dos, tres), i la Rita va fer tres quadrats (un, dos, tres). Aleshores el pare de la Rita els va ajudar una mica i va posar les galetes al forn. De seguida estarien fetes!

Els tres amics es van anar a rentar les mans i van jugar una mica mentre es feien les galetes.

Al cap de poca estona, el pare de la Rita va treure les galetes del forn i les va deixar refredar sobre el marbre de la cuina .

Quan els tres amics van anar a buscar les galetes, la Rita es va posar a plorar: els seus quadrats s’havien cremat i no se’ls podia menjar!. Pobra Rita, ara no tenia galetes per berenar.

En Pau va tenir una gran idea: li donaria una galeta de les seves i així la Rita també podria berenar.

L’Olívia tenia tres galetes, en Pau dues i la Rita una. Ai!, potser es quedaria amb gana, oi?.  Com ho podrien arreglar? Potser podrien fer que tots tinguessin la mateixa quantitat de galetes?

Van estar pensant: què passaria si en Pau li donava una altra galeta a la Rita?..., i si la Rita li donava una galeta a l’Olívia?... I si l’Olívia li donava una galeta a en Pau?...

 Fantàstic!, entre tots havien trobat la solució i ara tots en tenien igual.  

Endevines com ho van fer? Saps quantes galetes es va menjar cadascú?

Els pares de la Rita es van posar tant contents que els van donar una presa de xocolata i un got de suc a cadascú.