En Bigotis, per Miri4 (il·lustració d'Emma Faulkner)

En Bigotis sempre tenia feina. Era d’aquells éssers que no poden parar quiets ni cinc minuts. Al matí netejava el seu cau, endreçava el bosc, comptava les fulles seques i les que encara no havien caigut, recollia fruits dels arbres, corria, corria, corria... Però un bon dia se li va acabar la feina, el cau estava net i polit, no havien caigut noves fulles, tenia fruits suficients,... En Bigotis s’avorria. No tenia RES a fer!. I es va posar a plorar...
Va passar per allà un elefant eixerit i en sentir-lo li va dir:
-Què et passa?, estàs trist?, vols venir amb mi?
- D’acooooord!-
L’elefant el gronxava amb la seva trompa, i en Bigotis sota l’escalfor del sol, sentint el perfum de les flors, escoltant el cant dels ocells va pensar que mai, mai, MAI no havia gaudit tant de passar l’estona sense fer RES...I va somriure satisfet.

L'aventura de la Martina, per Miri4 (il.lustració de Lisa Thiesing)

Finalment ho havia aconseguit!. La vella cabreta Florència no s’ho acabava de creure. Aquell matí, a punta de dia la seva mestressa havia vist una petita esquerda en una cantonada del marc que envoltava la imatge. I va començar a gratar aquell foradet fins que hi podia passar la mà, després l’altra mà, els braços, el cap, el cos, les cames i els peus, amb els seus esclops de fusta. La Martina havia sortit de la pàgina del conte!:
-Me’n vaig a veure el món, Florència!. Vull saber com és la vida fora dels llibres, menjar amanides, macarrons i gelats de xocolata, sentir l’escalfor del sol, mullar-me els peus amb l’aigua del mar, córrer per les muntanyes i olorar el perfum de les flors. Tornaré a buscar-te!
-“Beeee!”- va respondre la Florència, i va seguir pasturant sense saber que la Martina havia començat una gran aventura...


Miri4.

Un gos a la galleda!, per Miri4 (il·lustració de Gustavo Mazali)

Avui m’han renyat, encara no sé ben bé per quin motiu. Jo era a la cuina i mirant el fons de la galleda d’aigua, hi he vist un gos. Li he bordat, perquè aquella era la meva galleda per si tinc set, i ell m’ha bordat també. Com més m’enfadava jo, més s’enfadava ell. Al final li he fet un bon cop a la galleda amb les potes del davant i l’he fet rodolar per terra. El gos ha marxat, però tota l’aigua ha sortit...:
-Però què fas, Nina?. Passa cap allà, surt!. Quin mullader!. L’has feta bona!, això no es fa!. Fora!- deia la mestressa.
He fugit corrents i he trobat la Dolça. M’ha fet una abraçada d’aquelles tan màgiques i m’he sentit molt millor. Ella li ha explicat a la seva mare el què havia passat i totes dues han començat a riure divertides i a acaronar-me el cap. De vegades a les persones no les acabo d’entendre jo...

Tripulant la meva nau (lletra i música: Mireia Muñoz)

Cançó: TRIPULANT LA MEVA NAU ©

Tripulant la meva nau
viatjarem a l’infinit,
per un univers de pau
tant de dia com de nit.

El coet enlaira el vol
i podrem saludar el Sol
A l’hivern o bé a l’estiu
volarà si algú somriu.

Tripulant la meva nau...

Dalt del cel no hi ha fronteres
ni rics, ni pobres ni guerres.
Cometes, meteorits,
dels planetes són amics..

Tripulant la meva nau...

Els planetes són esferes
giren envoltats d’estrelles
El sol és la més brillant
la Terra gira al seu voltant.

Tripulant la meva nau...

Quan és fosc veiem la Lluna
creix o minva, sempre juga.
Quan hi ha una pluja d’estels
demana un desig al cel!.

Tripulant la meva nau
viatjarem a l’infinit,
per un univers de pau
tant de dia com de nit.

Cançó per a començar a treballar (P5), per Miri4

Aquesta és una cançó que cantem abans de començar el treball individual. Recorda hàbits com seure bé i treballar en silenci. A la meva classe està funcionant prou bé!.
La música és la d'una cançó tradicional anglesa (Swimming. En Toni Giménez canta una adaptació sota el títol "Naveguem" (la podeu trobar en el cançoner i disc "Dam,dam,didam")). Jo m'he inventat aquesta lletra:

PREPAREM-NOS, LA FEINA COMENCEM
BEN ASSEGUTS I BEN ATENTS, (aqui tots s'afanyen a seure correctament)
NO PODEM PARLAR.
EN SILENCI HEM DE TREBALLAR,
TAMBÉ LLEGIREM
I JUNTS APRENDREM,
I JUNTS APRENDREM, (més fluixet...)
I JUNTS APRENDREM (a poc a poc i tan fluixet que gairebé no se sent...).

Cançó a Joan Miró, per Miri4. (clica per sentir el programa de ràdio i l'entrevista sobre aquesta cançó)

CANÇÓ A JOAN MIRÓ
© Mireia Muñoz (lletra) / Manel Hernández (música)


Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh.

Va pintar tots els estels,
personatges amb tres pèls
i vols d’ocells que passegen
entre la Terra i el Cel

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh

Llunes, punts, sols i planetes
i quadres plens d’estrelletes,
al taller pintava metres
d’escales, taques i lletres

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor.
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh.

Blaus, vermells i verds i grocs
negres, blancs ,els seus colors.
Pintava sense cap por
per fer la vida millor.

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh

Amb diferents materials
sorra, cordes, ferro i pals
va poder fer grans murals
i escultures sense igual.

Joan Miró: va ser pintor,
ceramista i escultor.
Va arribar a ser tan famós
com Picasso i com Van Gogh.

Cançó a Antoni Gaudí, per Miri4

CANÇÓ A ANTONI GAUDÍ (lletra: Mireia Muñoz. Música: “Viva la gente”)

Va deixar per la ciutat
obres de ferro forjat
en fanals i en els reixats
a veure qui troba el drac.
Pel Parc Güell de caminada
trobareu la sargantana,
trencadís per tot arreu
si al banc ondulat descanseu!

ANTONI GAUDÍ,
AMB RAJOLES FEIA MOSAICS;
UN GRAN ARTISTA
VA SER UN HOME MODERNISTA;
ES FIXAVA EN LA NATURA,
GENI DE L’ARQUITECTURA.
I ARA TOTHOM ESTÀ ENAMORAT
DE LES OBRES QUE ENS HA DEIXAT.
I ARA TOTHOM ESTÀ ENAMORAT
DE LES OBRES QUE ENS HA DEIXAT

La Pedrera feta d’ones
com el mar de Barcelona,
hi ha claror per les escales
i xemeneies encantades.
La casa Batlló, al terrat
té les escates d’un drac,
les parets de tots colors
llueixen fins que es fa fosc.

ANTONI GAUDÍ...

Les columnes semblen arbres
totes juntes fan un bosc
i la música que hi sona
sempre arriba al fons del cor. (*)
A la Sagrada Família
treballava nit i dia,
fins que va creuar la via
mentre passava el tramvia.

ANTONI GAUDÍ...
© Mireia Muñoz.

(*)NOTA: Les columnes de l’interior de la Sagrada Família tenen forma d’arbre per la part de dalt, i a la sala de columnes del Parc Güell (just a sota del banc ondulat) acostuma a haver-hi músics fent sonar el violí, la flauta travessera o altres instruments, ja que la sonoritat del lloc és molt bona (…i s’hi està molt fresc!).
Gaudí va morir el juny del 1926, després de ser atropellat per un tramvia quan sortia de la Sagrada Família.

Cançó a Picasso, per Miri4

CANÇÓ: PABLO PICASSO
(LLETRA: Mireia Muñoz MÚSICA: Perdut en la immensa mar blava. Popular escocesa)

Tenia ofici de pintor
també va voler ser escultor
fins i tot va fer d’escriptor,
i va ser amic de Joan Miró.

Pablo Picasso
pintava el color de les emocions
amb blau, la tristesa
i amb rosa la felicitat.

Triangles, quadrats i rodones
servien per fer molts retrats
pintava els homes i les dones
cubisme era el nom del seu art.

Pablo Picasso
pintava el color de les emocions
amb blau, la tristesa
i amb rosa la felicitat.

No li va agradar gens la guerra
“Guernica” és un quadre molt trist
per tornar la pau a la Terra
va dibuixar un blanc colomí.

Pablo Picasso
pintava el color de les emocions
amb blau, la tristesa
i amb rosa la felicitat.

Els toros, cavalls i coloms
els seus animals preferits;
i Velázquez i les Menines
també els personatges del circ.

Pablo Picasso
pintava el color de les emocions
amb blau, la tristesa
i amb rosa la felicitat.

© Mireia Muñoz.

Conte: El sac de la música. ( © Mireia Muñoz)

Temps era temps hi havia un avi rodamón que anava de poble en poble explicant contes i cantant cançons. Era un homenet menut, amb una llarga barba blanca i uns ulls clars que podien veure el fons del cor de les persones. Vestia camisa ample i pantalons llargs i duia espardenyes als peus, tenia un jersei de llana per si feia fred i un barret de vellut fosc. El seu equipatge era lleuger: només la motxilla on guardava les poques pertinences que li quedaven i un sac màgic ple de meravelles.
Quan arribava a un poble, anava a la plaça major i feia dringar unes campanetes que duia al sac. De seguida els nens i nenes d’aquell indret omplien la plaça i el vellet els feia seure al seu davant. Aleshores començava la història més bonica que mai ningú els havia explicat. En aquell conte sortien tots aquells noiets i noietes, i del sac màgic de l’avi sortien sorpreses sense parar: la purpurina platejada d’una fada que feia somniar coses dolces, el molinet de vent que escampava les cançons per tot els racons de la vila, el mirall que mostrava el pensament de qui el tenia a les mans, ... Però també sortien altres coses quan algun nen o nena no s’havia portat prou bé: el fum de la contaminació, la rialla d’una bruixa que feia emmudir a tothom, la pudor d’una mentida, la llàgrima d’una pena, ...
L’avi rodamón repartia els petits tresors que anava traient del seu sac, segons veia el cor de cadascú. No se’l podia enganyar. Tant si treia coses boniques com si treia coses més lletges, l’avi tornava la setmana següent a recollir-les. Era el moment més esperat per tots. Si les coses boniques havien crescut i les lletges s’havien empetitit volia dir que qui les havia rebut s’havia portat molt bé, i del sac de les meravelles sortia una música especial i diferent per a cadascuna de les persones que l’escoltaven. Eren les notes del fons del cor, segons el vellet tothom en porta i a poc a poc es va formant una melodia que pot ser alegre, trista, lleugera, pesant, tranquil•la o “marxosa”..., és la música de la vida que neix i creix dins el cor de cada nen o nena, home o dona. Quan s’unien les diferents melodies de tots, es podia escoltar una cançó especial: la música del poble. Tots es quedaven bocabadats en sentir aquella música tan màgica, portava una mica de cada persona i s’estenia pels carrers. Tenia trossos alegres i trossos tristos, notes llargues i notes curtes, unes més agudes i les altres més greus... cada nota tenia el seu lloc i entre totes havien format aquella melodia. L’avi rodamón es sentia bé quan podia explicar que totes les notes eren igual de bones perquè si alguna no hi fos, la música que sortia del seu sac màgic seria una altra. Aleshores també deia que cada home o dona, nen o nena, avi o àvia d’aquella vila o ciutat era com una de les notes de la melodia, totes formaven part d’aquella cançó especial . Aquell avi els ensenyava que tot i que no sempre estiguessin d’acord amb els altres, era bo escoltar-los i respectar-los perquè també formaven part de la melodia del poble i tots eren igual d’importants. De vegades el cor pot estar trist, o enfadat i altres vegades el mateix cor està més alegre, per això la música del fons del cor va canviant segons els sentiments de cadascú. Però això no és dolent, tot forma part de la vida i cal entendre-ho...
L’avi rodamón era molt savi. Abans de marxar cap a un altre poble amb les seves històries i cançons, sempre deia:
- Cal saber escoltar el cor i veure com podem fer que la seva música ens ajudi a ser millors persones...Com sona la melodia que porteu a dins?.

Conte: Xesco Boix (© M. Muñoz)

Aquest és un conte que vaig escriure per tal d'acostar la figura d'en Xesco Boix als nens i nenes de la meva escola.

">