LA PRINCESA QUE NO VOLIA CRÈIXER (per Miri4, il·lustració de Barbara Dessi)

Quan la reina va morir, la princesa va perdre el somriure.  Tenia de tot, però trobava a faltar la veu, l’abraçada, l’escalfor de la seva mare. Es va anar fent gran per fora, però no per dins. Ni ella mateixa ho entenia, fins que va arribar un bon amic, l’ocell d’or i de plata que cantant, cantant, li va explicar moltes coses, li va mostrar tot el que havia passat durant el temps en què la petita no havia volgut créixer, tot el que havia viscut i tot el que s’havia perdut sense adonar-se’n. De cop i volta la xiqueta va comprendre moltes coses i va decidir actuar. Aquella nit, contemplant des de la finestra la immensitat del cel, la petita princesa havia decidit viure feliç i lliure com els ocells. S’havia acabat la pena, s’havia acabat el dol. Una nova vida acabava de començar.

Música encantada (per Miri4, il·lustració de Lucia Mongioj)

Plegava de la feina i a mitja tarda arribava a casa. Es posava el vestit de tons daurats. El temps començava a canviar i als vespres feia fred. Els nens i nenes l’esperaven a la sala amb les seves famílies. Ella caminava amb parsimònia i s’asseia al seu davant. Aleshores treia la flauta blava i la seva música encantava els oients, traslladant-los a un món ple de meravelles. Tothom quedava bocabadat i ningú no es movia fins que el concert arribava al final. En acabar, tots havien oblidat les seves diferències i els seus problemes els semblaven més petits. Grans i petits sortien tranquils i plens de pau, i amb ganes de tirar endavant els seus projectes respectant els dels altres.

4 ANYS DE BLOG!!!

Avui aquest blog fa 4 anys :-)

Vull agrair a tots els seguidors i seguidores del blog el seu suport.

Moltes gràcies!!!

CANÇONER D'EDUCACIÓ INFANTIL 2013.14

Aquest és el nostre cançoner d'enguany:

https://plus.google.com/photos?rlz=1C1FDUM_enES484ES484&ie=UTF-8

PLOU (© Mireia Muñoz)

   PLOU

Plou, plou, plou, plou i no para

Plou, plou, plou

Plou, plou, plou,  plou i no para

Plou, plou, plou.

1.   LLAMPS,LLAMPS, LLAMPS I TRONS

LLAMPS,LLAMPS, LLAMPS I TRONS

UN BON XÀFEC, CALAMARSA, LLAMPS I TRONS.

2.     LLAMPS,LLAMPS, LLAMPS I TRONS

LLAMPS,LLAMPS, LLAMPS I TRONS

QUIN RUIXAT, SEMBLA EL DILUVI UNIVERSAL.

3.   LLAMPS,LLAMPS, LLAMPS I TRONS

LLAMPS,LLAMPS, LLAMPS I TRONS

BUFA EL VENT I LA TEMPESTA JA SE’N VA

4.      PLOU I SURT EL SOL,

PLOU I SURT EL SOL

I APAREIX AL CEL UN ARC DE SANT MARTÍ.

Un nou experiment literari

Aquest estiu he començat a fer servir el twitter participant en uns experiments literaris. El primer va ser un "cadàver exquisit", i el segon ha estat un torneig de piulades que tenien com a tema principal el cotxe de la pel·lícula "Retorn al Futur", el DeLorean. Érem 2 equips i cada dia li tocava a un dels equips escriure un relat conjunt. No són contes infantils, però si els voleu llegir podeu fer-ho al blog d'en Sergi (equip dels "Doc's"):
 (dia 1)  http://lamevaperdicio.blogspot.com.es/2013/08/dl3f-torneig-de-piulades-twitter-docs-1.html
 (dia 2) http://lamevaperdicio.blogspot.com.es/2013/08/dl3f-torneig-de-piulades-twitter-docs-2.html
(dia 3) http://lamevaperdicio.blogspot.com.es/2013/08/dl3f-torneig-de-piulades-twitter-docs-3.html
 i al blog de l'Edgar (equip dels "McFly's". Estan seguits els 3 relats):
 http://lamagiadeleslletres-cat.blogspot.com.es/2013/08/hastags-literaris-torneig-dl3f.html

Experiment literari (cadàver exquisit)

Avui no publico un conte infantil, us presento un experiment literari en el qual he participat durant aquest estiu. Es tractava de fer un "cadàver exquisit" a partir d'una frase d'un llibre de David D. Levine. Ho hem escrit entre set autors diferents (Sergi G Oset, Hugo Camacho, Alicia Gili Abad, Mark Olsson, Ferran d'Armengol, Edgar Cotes i jo mateixa), publicant un twit cada cap de setmana. Aquest és el resultat:

‪#‎02DL‬: Un cadàver exquisit

Portava a la mà una carpeta vermella amb una etiqueta en què es podia llegir TOP SECRET. Aquesta despertà la curiositat de la gent. Es preguntaven quin secret hi podia amagar. Espionatge, drogues, assassinats... Què sinó? Però ningú no sabia que no tenia res a veure amb tot allò. Yuriy cargolava, amb mans expertes, un kosyak. Les cicatrius, la navalla i els tatuatges, l’assenyalaven com a membre de la Bratva. Però una estranya malformació dels genolls l'obligava a portar un caminar de dansaire que molt sovint negava la seva condició mafiosa. 

Una mà tallada amb manilles. Sang i una maleta desapareguda.

Era l'única manera de què algú s'interessés pel document que hi duia: el seu currículum.

Hi havia un mort i estranyament feia olor de dolç, però ni el gos de la científica s’atrevia a acostar-s’hi... Potser un boig?

Yuri i el seu caminar dansaire s'allunyaven amb la maleta. Tingué la temptació de mirar dins. Era massa intel·ligent per deixar-se endur.

A pesar que el cadàver semblés humà, no ho era. Només hi havia una explicació que justifiqués aquella flaire dolça. Era un alienígena. Si hagués estat d'una criatura coneguda no hagués valgut el que valia... I ell pensava treure'n uns quants calers. Caldria distreure al personal per endur-se el cos i la carpeta. 

La balisa inserida en el cos alienígena començà a emetre senyals. Els exosquelets cibernètics s’activarien en qüestió de minuts.

Finalment, en necessitar les dues mans per cargolar una cigarreta, va decidir deixar la carpeta sobre la taula d’aquell bar. Quan la va encendre, el fum no va permetre veure com es desfeia aquella realitat virtual on havia anat a descansar, el bar ja no hi era. Ni tampoc la carpeta. Tanmateix, aquell era el menor dels seus problemes. No estava sol. I aquella estranya silueta ho corroborava... Quan li va parlar amb to greu i li demanà on estava el cos que duia la carpeta que havia robat. Yuriy va llançar-li la burilla a l'ull. Comprengué que estava en problemes quan el cos ni s'immutà i va veure un besllum de somriure sorneguer en unes faccions paoroses. La navalla va caure sobre la tapa de la claveguera i el so metàl·lic va clavar-se als receptors auditius d'aquella bèstia. Xisclava. El keplerià es defensà ruixant el rostre de Yuriy amb una baba corrosiva. De retruc, la carpeta també va rebre la seva ració d’àcid. El Yuriy ni es va immutar. Es netejà la baba del rostre amb un mocador de paper i, sorneguer, se'l quedà mirant fixament.

—Si això és el millor que podeu fer —va riure Yuriy, sorneguer—, els keplerians esteu ben fomuts.

Quatre compatriotes kleperians rielaven darrera seu armats fins a les dents. La carpeta com per art de màgia desaparegué.

La invasió definitiva dels kleperians arribà poc temps després. Allò era el què la carpeta advertia. Ja era massa tard per aturar-los?

Un matí Yuriy es polia les ungles amb la navalla quan li va caure al terra, aleshores recordà l'estranya reacció del primer kleperià. Havia de fer alguna cosa, va pensar mentre s'incorporava. Va guaitar-se al mirall i va passar a l'acció. Els sons metàl·lics els anul·laven. Els atrauria cap a les reixes armat amb la navalla... Una idea brillant! Començà a colpejar les reixes com si no hagués demà, preparat pel pitjor, però també per guanyar. 

El salt temporal va dur la flota de reforç kepleriana davant Saturn. Les grans potències es disposaren a armar les seves atòmiques. 

—Hauríeu fet bé en llegir el meu currículum —els amenaçà—. Ara sabreu el que és bo -conclogué mentre un so metàl·lic eixordador barrejat amb crits espasmòdics i aguts de dolor omplien la foscor. Yuri somrigué gaudint del dolor aliè. 

En un racó perdut de la fredor silenciosa de l'espai profund, els amos que subjugaven els kleperians, ho van veure i es van emprenyar. Només ells tenien potestat per agredir els seus keplerians. Decidiren que els humans no els podien fer competència i els exterminarien.

Encara mantenia contacte amb membres de la Bratva que no tardarien en arribar. 

s'acaba el temps per als kleperians, pensava en Yuriy. 

Yuriy obrí la maleta. No pogué evitar riure en observar el seu contingut: un bon grapat de megàfons. Els keplerians estarien perduts si aconseguia connectar-los a les campanes del Vaticà repicant a missa. Ell i els altres cinc mil camarades repartits pel món. Podrien?

VACANCES (per Miri4, il·lustració de Claudine Gervy)

Trist i capcot se’n va anar al llit. Havia arribat l’estiu. Com cada any, les vacances. L’endemà farien les maletes i anirien a visitar algun país del món, visitar museus, monuments, i fotos i més fotos. Quin avorriment, oi?.  En Xavi era fill únic i quan anaven de viatge, com que no coneixia ningú, no sabia amb qui jugar, li feia vergonya presentar-se a altres nens que potser parlaven altres llegües,… Aquelles vacances eren un avorriment. En Xavi va pensar en endur-se els seus llibres de contes preferits, però n’hi havia tants que la maleta pesava massa. “No els podem portar, Xavier”, li deien els pares. Abans d’adormir-se va mirar per la finestra. Era un nit clara, la Lluna plena brillava amb força envoltada d’estels. De sobte va veure un estel fugaç i inconscientment va demanar un desig. En Xavi no s’ho creia gaire, allò de demanar desitjos als estels, però...

Al matí es va llevar, es va rentar i va anar a esmorzar, tot ho feia d’esma, com si fos un robot. Havia de fer la maleta. I aleshores els va veure. Tots els personatges dels seus contes preferits havien sortit dels llibres i corrien i jugaven per tot arreu. En Xavi no s’ho podia creure! Ara si que els podria portar. Quan els va dir “quiets!”, tots es van tornar de paper, talment com les il·lustracions dels seus contes. Va posar-se el llop a la butxaca dreta de la camisa, i la Caputxeta, en Pinotxo, el gat amb botes, el Senyor Ou  i l’emperador presumit a l’altra butxaca, no fos cas que el llop fes de les seves.  En un tres i no res va tenir la maleta preparada i amb un somriure d’orella a orella va baixar les escales convençut que aquelles serien les vacances més divertides de la seva vida.

Una fada del segle XXI (per Miri4, il·lustració de Valèria Cis)

Com pot saber una mare tantes i tantes coses que ningú no li ha explicat?: quan necessites animar-te, et porta frases positives, paraules d’ànim i somriures; si tens ganes de parlar, ella t’escolta;  si el teu cor plora, t’abraça; si et sents feliç, ella riu amb tu... Parla poc i observa molt, potser per això és més sensible al que els  passa a les persones del seu voltant. No es fica amb ningú, ni critica als altres. Sempre t’ajuda, encara que no li hagis demanat, i sap que no tothom l’accepta. Hi ha gent que té dues cares, ho sap prou bé. Però això no li impedeix fer la seva tasca, discretament. Crec que és especial i els nens ho saben. Ella se’ls estima i ells també. Sabeu?, jo crec que la meva mare és una fada del segle XXI  i a dins de la seva bossa hi té estrelletes màgiques per tal de fer aparèixer qualsevol cosa que pugui necessitar per a fer feliços als altres.

PER SANT JORDI...

Si encara no el teniu, per Sant Jordi podreu trobar exemplars del meu segon llibre "Instant màgic" a la paradeta de :


La Llibertària/Aldarull 

c/Torrent de l'olla 72 Bcn

Fades en la nit (© Miri4, il·lustració d' Anna Luraschi)

Quan arriba la primavera, l’estació de les flors, del bon temps, quan el dia s’allarga i ve de gust anar a passejar a prop del mar o de la muntanya és quan les fades tenen més feina. Han de preparar els boscos, els camps, fer que les plantes despertin, que els animalons que hivernen comencin a sortir dels seus caus i sobretot que tinguin al seu abast tot el que necessiten per a alimentar-se. Ja fa dies i nits que treballen sense parar. Ho sé perque viuen molt a prop de casa meva. Xerren pels descosits pensant que ningú no les pot sentir. Però jo les sento, i de vegades les puc veure.Tinc poders perquè sóc filla d’una bruixa bona del segle passat, però no hi treballo, de bruixa. Com la meva mare, que treballava d’infermera, però jo sé que de vegades utilitzava algun poder màgic per ajudar als altres.  Algun dia podré fer servir els poders heretats de la meva família però de moment vull seguir  essent una persona “normal”, sense destacar en gaires coses. De vegades no em surt bé, i sense voler..., bé ser una bruixa bona sense que es noti gens és complicat, sobretot quan m’enfado, perquè aleshores és més difícil controlar la força dels meus pensaments i emocions. He d’entrenar-me sense desvetllar sospites... potser les fades m’ajudaran quan sigui l’hora.

CANÇONER

(cliqueu sobre el títol)

EL MEU CANÇONER D'INFANTIL 

La butaca contacontes (per Miri4, il·lustració de Júlia Oliver)

Una vegada hi havia una nena amb els cabells rossos i rinxolats… Asseguda en aquella butaca encoixinada l’àvia li explicava els contes més meravellosos del món i la Margalida l’escoltava amb els ulls ben oberts, tot conservant en la memòria totes aquelles històries on ella era la protagonista. Feia temps que l’àvia ja no hi era, però un bon dia la petita va decidir que aquell seient tan còmode seria el seu racó preferit, on podia llegir, mirar fotografies antigues, cantar, descansar, i si tancava els ulls, encara podia sentir la veu de l’àvia explicant –li a cau d’orella aquelles històries tan especials, semblava que  la butaca de l'àvia s'havia convertit en el seu contacontes particular.

EL TEU NOM ÉS PAU (Pep Puigdemont)

EL TEU NOM ÉS PAU (Pep Puigdemont)

Aquesta cançó forma part d'un doble CD editat per AMAPEI sobre els drets dels infants. El disc es diu "Si per un dia..." i és molt recomanable. 
L'autor d'aquesta cançó l'acompanya amb aquesta justificació:

“La lletra d’aquesta cançó té dos sentits. Un, el literal, si pensem que va dedicada a un nen que es diu Pau. L’altre, jugant amb el significat de la paraula pau en contraposició a guerra. És en aquest segon sentit que he volgut usar-la per a expressar aquest dret dels infants a tenir un nom.  El primer pas per a l’amistat i la pau és conèixer-nos i el primer pas cap a conèixer-nos és saber com ens diem. Si els que disparen o deixen anar bombes coneguessin el nom de les seves víctimes, potser seria el primer pas per a aconseguir que tot això no es donés, la pau tan anhelada . Et diguis com et diguis tens dret a un nom i el teu nom des del moment que neixes i amb les coses que fas vol dir PAU amb lletres grosses. Cada nom de cada persona és la PAU” (Pep Puigdemont).

La Nora (per Miri4, il·lustració de Claudine Gevry)

Des de ben petita tenia clar quin seria el seu ofici. Es passava hores i hores imaginant davant del mirall els pentinats que faria a les seves clientes, tots diferents i bonics. Aquelles vacances va tenir una sorpresa: anaven a l’antiga masia que havien heretat dels seus besavis. Tot just baixar del cotxe, la Nora va córrer a veure què trobava i com eren les habitacions d’aquell casalot que li semblava un castell medieval, tot fet de pedra i amb aquells murs tan gruixuts.

Potser hi havia viscut una princesa feia molts anys, com en els contes. Va pujar les escales i va obrir una pesada porta de fusta que va grinyolar. Va obrir uns ulls com dues taronges: quants tresors hi devien haver allà amagats?. Després de passar una bona estona obrint capses i més capses de diferents grandàries,  a la fi va somriure: quina col·lecció de pots, cremes, colònies,  raspalls i maquillatge havia trobat a les golfes de la casa del poble!.  Va col·locar tots aquells tresors al seu davant, va anar a buscar la planxa del cabell de la seva germana,  i es va endur sense que la veièssin el mirall del lavabo petit. Tenia tota la tarda per endavant. Va fer proves amb tot el què tingués color i al cap d’una estona la cabellera rossa i rinxolada s’havia convertit en un arc de sant martí que segur segur seria l’enveja de totes les noies.  Fins i tot l’àvia, que no estava acostumada a aquells invents, va voler fer-li una foto i la va posar en un marc a sobre de la llar de foc. “A partir d’ara, vull que em pentinis tu”- li va dir. I la Nora va sentir-se la nena -perruquera més feliç del món.