Trist i capcot se’n va anar al llit. Havia arribat
l’estiu. Com cada any, les vacances. L’endemà farien les maletes i anirien a
visitar algun país del món, visitar museus, monuments, i fotos i més fotos.
Quin avorriment, oi?. En Xavi era fill
únic i quan anaven de viatge, com que no coneixia ningú, no sabia amb qui
jugar, li feia vergonya presentar-se a altres nens que potser parlaven altres
llegües,… Aquelles vacances eren un avorriment. En Xavi va pensar en endur-se
els seus llibres de contes preferits, però n’hi havia tants que la maleta
pesava massa. “No els podem portar, Xavier”, li deien els pares. Abans d’adormir-se
va mirar per la finestra. Era un nit clara, la Lluna plena brillava amb força
envoltada d’estels. De sobte va veure un estel fugaç i inconscientment va
demanar un desig. En Xavi no s’ho creia gaire, allò de demanar desitjos als
estels, però...
Al matí es va llevar, es va rentar i va anar a
esmorzar, tot ho feia d’esma, com si fos un robot. Havia de fer la maleta. I
aleshores els va veure. Tots els personatges dels seus contes preferits havien
sortit dels llibres i corrien i jugaven per tot arreu. En Xavi no s’ho podia
creure! Ara si que els podria portar. Quan els va dir “quiets!”, tots es van
tornar de paper, talment com les il·lustracions dels seus contes. Va posar-se
el llop a la butxaca dreta de la camisa, i la Caputxeta, en Pinotxo, el gat amb
botes, el Senyor Ou i l’emperador
presumit a l’altra butxaca, no fos cas que el llop fes de les seves. En un tres i no res va tenir la maleta
preparada i amb un somriure d’orella a orella va baixar les escales convençut
que aquelles serien les vacances més divertides de la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada