UN TROSSET DE L'ARC DE SANT MARTÍ (per Miri4, il·lustració de Mary Hall)

La Lluïsa i en Pau no podien dormir. Havien fet un llarg viatge fins a la casa nova. Canviaven de ciutat, d’amics, d’escola... Tot era nou i tot eren nervis.  Per sort va arribar la padrina i els va portar un obsequi ben especial. Semblava un trosset de l’arc de sant Martí:  tenia el color blau com el mar i com el cel de primavera que veien des de la finestra de l’habitació, el groc que els recordava l’escalfor del sol i la claror del dia, el verd com les fulles i la gespa del jardí, el fúcsia com aquelles flors perfumades que li agradaven a la mare, el vermell com la bicicleta que els havien regalat per l’aniversari, i finalment el blanc dels núvols i dels dolços somnis. Abans que la padrina sortís de l’habitació, els dos germans dormien plàcidament  ben abrigadets sota la calidesa d’aquella manta de coloraines.

Una estona d'hivern (per Miri4, il·lustració de Rachelle Anne Miller)

A la meva àvia no li agrada que arribi l’ hivern, diu que té massa fred i no vol anar a passeig. Si jo pogués fer nevar a l’època del bon temps, ho faria. Portaria el fred només una estona (i avisaria a l’àvia que no sortís de casa).  Enviaria els núvols  més enllà de les muntanyes a recollir aigua de rius o mars, i faria que el vent els portés al meu poble. M’agradaria que l’aire fred de l’ hivern convertís l’aigua en neu  i el riu tot congelat esdevindria una pista de patinatge perfecta .Amb el moviment dels meus braços la neu sabria quan hauria de caure i podria ballar amb els meus patins sota una suau carícia de cristalls blancs i freds. Més tard, ja podria tornar el bon temps. Em trauria els patins, els guants i la roba d’abric i aniria al parc a berenar (i aleshores l’àvia em podria acompanyar)... De tota manera, a mi sí que m’agrada l’ hivern!.

Conte d'hivern: la fada Gebrada i el cadell de llop, per Miri4 (You tube)

Sóc gran! (per Miri4, il·lustració de Sergi Camara)

Fa quatre dies que ha començat a anar a l’escola dels seus germans. Ja no és la llar d’infants, on anava quan era petita, ja té tres anys! Tots li diuen que s’està fent gran, però li parlen i la tracten com abans i ella vol dir -los que ja ha crescut i no ho sap explicar, encara no sap pronunciar bé totes les paraules i no té prou vocabulari..., vol demostrar que no és cap criatura, de fet ja ha deixat enrere els bolquers, el xumet i les farinetes. Agafa els llapis d’en Robert, un full de paper blanc i es prepara per donar una sorpresa a tota la família. Encén el llum, s’enfila a la cadira i, molt concentrada, comença a omplir el paper de palets, rodones i muntanyetes, així és com es fan les lletres, oi?. Que contents es posaran tots quan vegin que ja sap escriure!.

L'Elvis, un gat molt musical (per Miri4, il·lustració de Marsha Gray Carrington)

L’Enriqueta feia anar les agulles de fer mitja: “un punt del dret, un punt del revés, un punt del dret...”De vegades estava tan concentrada en els punts que no se’n recordava de res més: ni anava a comprar, ni feia el dinar, ni mirava el rellotge. Els veïns, que ja la coneixien, li portaven coses:

-“Tingui senyora Enriqueta, unes croquetes boníssimes acabades de fer”

L’Enriqueta els ho agraïa obsequiant-los amb un jersei, uns guants, una bufanda,...

Un dia el gat tenia tanta gana que va començar a buscar coses per a omplir la panxa, però no va trobar res i finalment, queixalada ve queixalada va, es va cruspir la ràdio de la cuina. I des d'aleshores, es passa tot el dia ballant pel menjador al ritme de la música que misteriosament surt de les seves orelles.

- “Elvis,ets un gat-músic!, com ho fas això?”

Ai, si l’Enriqueta ho sabés...

El camí blau, per Miri4 (fragment del relat "L'il·lusionista" publicat a joescric.com. Clica aquí per llegir el relat sencer)

Avançant pel camí blau, es respirava tranquil•litat, l’aire fresc feia olor d’anís i li omplia el cor de pau. Se sentia una música agradable que semblava sortir de dins del rierol. Potser era una arpa?. L’Anna es va acostar a la riba veient la seva imatge reflectida a l’aigua.

Mirant cap al fons transparent, va veure que hi havia algú lluitant per no ofegar-se i va decidir ajudar-lo. Va mirar cap a la dreta i després cap a l’esquerra, però no hi havia ningú més. Ho havia de fer tota sola. Els seus ulls van recuperar en uns instants la brillantor d’anys enrere, quan s’il•lusionava amb les petites coses de cada dia. Va decidir no perdre més temps i va deixar les sabates al costat d’un ametller que curiosament feia flors blaves, i es va capbussar. Al cap d’uns moments sortia arrossegant una nena. Devia tenir uns 10 ó 12 anys. Va deixar-la estirada al costat de l’ametller blau, i va recordar el què havia après quan era més jove en un curset de socorrisme a la seva escola. Li va posar el cap enrere aixecant-li la barbeta arrodonida, va assegurar-se que la petita no tingués cap objecte estrany a la boca i va col•locar un tros de la roba del seu vestit als llavis, va inspirar i tapant-li el nas, va bufar amb força per tal d’omplir-li d’aire els pulmons, tot seguit va fer-lo sortir pressionant amb l’altra mà el pit de la nena i va repetir l’operació un altre cop. La noieta va tossir, expulsant una mica d’aigua i a poc a poc va anar recuperant un ritme respiratori adequat. La cara tan pàl•lida va adquirir un to més rosat i l’Anna va sentir-se feliç. Havia salvat una vida!.

La nena del riu va voler parlar, però de la seva boca no sortien paraules, només música. Era una criatura sorprenent. Si et paraves a observar-la, t’adonaves que sota l’aparença humana n’hi havia una altra: la cara tenia forma de lira, els seus cabells semblaven les cordes afinades d’una petita orquestra i tenien diferents gruixos i llargàries, els braços eren com dues flautes travesseres, i els dits de les mans eren fets amb les tecles d’un piano. Tenia el cos en forma de guitarra, les cames amagaven l’esquelet d’una marimba que feia la funció del fèmur, i uns bongos situats per sota dels genolls formaven la part corresponent a la tíbia i el peroné. A dins dels peus hi havia uns triangles de metall. Aquella nena era tota plena d’instruments, com una orquestra. Els seus cabells sonaven al vent i omplien el camí blau de bellesa. Els seus moviments lents i suaus feien sonar una cançó tranquil•la i el camí blau lluïa més clar, era una meravella. Van trobar una capsa de metall i la van omplir de melodia.

Era fascinant. Aquell ésser era la música personificada!. Feia servir un llenguatge universal, només sons; sense dir cap paraula es feia entendre. Li va fer un petó i en aquell instant va passar una cosa inesperada: la nena es va fondre i va entrar dins del cos de l’Anna com una alenada d’aire fresc. El cor li bategava més de pressa i es va sentir plena d’energia. Des d’aquell moment, la música l’acompanyaria per sempre. L’harmonia era la clau, des d’aleshores va estar en sincronia amb el món i amb aquella força interior tan gran, va saber que passés el què passés, mai més tornaria a perdre l’autoestima. Amb aquella nova manera de presentar-se en el món, l’Anna va arribar a casa. Duia a les mans la capsa de les melodies que havien recollit a prop del riu. Sentia la vida més lleugera, més fàcil.

A l’Anna li havia agradat la música des de ben petita, però mai n’havia pogut estudiar. De cop volta tot canviava. Ara era tota plena de música. Els seus moviments es van tornar més suaus, i el seu caminar més harmònic. En el seu cervell ressonava la música d’arreu del món, era el regal més bonic que es podia somniar.

Els jocs d'en Toni (per Miri4, il·lustració d'Amy Schimler)

A en Toni li encanten els animals. De vegades s’imagina què faria si fos un lleó i comença a rugir ben fort, o un cocodril i s’amaga sota la taula, o un dofí i s’arrossega pel terra fent veure que està nedant. Mentre els pares fan el sopar, juga a ser un ós panda. Ha col·locat les cadires del menjador per tota la sala com si fos un bosc de bambú de la Xina. Segur que és divertit jugar entre les canyes.  Mira, ara farà acrobàcies: s’enfila, es gronxa, fa veure que menja. De cop i volta...pataplaaaaaammmmmm!!!.Ai, ai, ai... les cadires no són tan flexibles i resistents com el bambú, sort que ha caigut sobre el sofà i no s’ha fet mal. Els óssos panda són forts, no es rendeixen fàcilment. Un altre dia hi tornarà, però ara més val que ho endreci tot, abans no ho vegin els pares...

Estic d'aniversariiiii!!! (clica aqui. La cançó és dels "Articulat")

AVUI FA UNA ANY QUE VAIG COMENÇAR AQUEST BLOG, AMB UN CONTE...ARA JA N'HI HA 35 ...I MÉS COSES!!!. ^-^

.

Sensació de tardor, per Miri4 (il·lustració de Phyllis Harris)

Les percepcions que li arribaven a través dels sentits, l’aire fresquet, l’olor de la terra quan acabava de ploure i la sensació cruixent que notava en trepitjar les fulles seques li anunciava l’arribada de la tardor, la seva estació preferida. No feia ni massa fred ni massa calor. Podia posar-se aquella jaqueta de tacte suau que la protegia del vent i sortir a la prada a fer volar les fulles que queien dels arbres. La Jana tancava els ulls , cantava, ballava, somreia.  De vegades anava al bosc que hi havia a prop de la casa amb el seu gos i s’imaginava que era una castanyera que collia castanyes amb els seus guants gruixuts, havia d’anar amb compte amb la clofolla de punxes. Era emocionant veure com gaudia de cada moment amb aquella intensitat i alegria.  Quan arribava la tardor, la Jana se sentia la nena més feliç del món.

Estimats Reis d'Orient...

- Puc demanar una mascota? –diu la Júlia

-  Qui en tindrà cura?- diu el pare.

- Quan l’haguem de rentar, com ho farem?, qui la durà al veterinari?- pregunta la mare..

-  A casa, teniu poc espai i moltes coses, pot fer malbé els mobles...- pensa l’àvia.

- mmm..., viurà al jardí, i menjarà fulles, i es dutxarà sola, i vindrà a veure-la la Meritxell que és la germana del meu amic Bernat i és veterinària, i...em farà de cangur!- respon la Júlia.

- Una mascota així  no existeix- diu l’avi

- Si que existeix!.  Ja he pensat el nom que li posaré, es dirà Samba.

- Au vinga, deixa’t estar de bajanades!. Si trobes aquesta mascota tan fantàstica, ja la pots incloure en la carta als Reis – diu el pare, pensant que és impossible trobar una mascota com aquella...

I la Júlia escriu: Estimats Reis, m’agradaria tenir una elefanta.

Conte de tardor: la fada Falguera.( Il·lustracions de Laura Aresté. Text i música de Mireia Muñoz)

Secret de família (per Miri4)

Totes les famílies guarden algun secret. Em preguntava quin seria el de la meva... Jo devia tenir uns deu anys quan vaig començar a investigar. Quan ningú no em veia començava a buscar pistes, regirava els armaris, obria i remenava tots els calaixos de la casa, buscava dins les butxaques de les americanes del pare, dels abrics de la mare,... Mirava darrere els quadres de la paret, no fos cas que hi hagués alguna caixa forta amagada i jo no ho sabés, em ficava a sota els llits, a veure què hi havia. Però... res, res de res!. Tot era molt normal.
Potser el secret era que no hi havia secret...
Els pares estaven preocupats pel meu comportament que consideraven estrany... Van decidir que havia d’anar al psicòleg, o potser al psiquiatre,...o consultar un neuròleg, o ...Uf!, no us imagineu la quantitat d’especialitats mèdiques que hi ha. Crec que les vaig veure totes. Però cap metge trobava solució al meu “problema”, i jo seguia amb la dèria d’investigar...ho desendreçava tot i provocava embolics contínuament. Ningú no trobava res perquè les coses mai eren al lloc que tocava... Una cosa és investigar i remenar i una altra molt diferent és tornar-ho a deixar tot al seu lloc. Què es pensen que no hi toco?, desendreçar és molt fàcil, però deixar les coses com estaven...,m’enxampaven sempre!
Un dia em quedo a dormir a casa dels avis . No em ve gaire de gust, perquè els avis sempre volen que siguis petit, i et tracten com si acabessis de fer tres anys...
-“Vols una sopeta?”
-“ Vull una SOPA,àvia, que ja no sóc un nen petit!”
- “Tens raó noi. Potser ja és hora que sàpigues algunes coses...”
Obro els ulls com dues taronges. Què em vol dir, l’àvia?. Vaig a la cuina per ajudar-la i perquè hi ha una brillantor especial en la seva mirada...Estaré a punt de descobrir alguna cosa?
Escalfem el brou i quan arrenca el bull, l’àvia posa un polsim d’aquell potet de vidre que té una X a l’etiqueta. Què deu ser? Surt un fum de color blau...fa olor d’anís i... Ostres! Quin secret!

Instant màgic (per Miri4, il·lustració de Rachelle Anne Miller)

La seva maneta minúscula m’agafa amb força. Es nota que no té por de res. A dins del cor hi té l’energia de l’Univers que l’ajudarà a créixer i a desenvolupar-se. La vida flueix. Tot és pur i net. El contacte i la veu de la seva mare li transmeten la seguretat que necessita per a relacionar-se amb el món que l’envolta. Respira tranquil•litat. L’equilibri. Quan em veu, somriu. Aixeca els bracets i vol parlar, però no en sap. Sense saber dir res, amb el gest ho diu tot.. Hem connectat i és per sempre. L’instant és màgic

Llàgrimes de Sant Llorenç (per Miri4, il·lustració de Nancy Meyers)

-Els estels diuen que demà farà bon dia – diu la Marta
-Els estels no parlen- respon l’Arnau
-És estrany- , penso jo. La Marta no diu mai mentides, però la veritat és que jo, amb les meves orelles de gos que tot ho senten, no he escoltat mai la veu d’un estel. Malgrat tot, la Marta té raó, l’endemà fa bon dia. Potser és que ella té una sensibilitat especial i entén un llenguatge que els altres no coneixem, tant se val si som gossos o persones. Li encanta mirar el cel estelat.
A la nit em porta a passejar pel camí del bosc, lluny dels llums del poble que no deixen espai a la foscor. Quan és negra nit, les estrelles es veuen amb més intensitat.
- Mireu! Les llàgrimes de sant Llorenç, és una pluja d’estels. Demanem un desig a les estrelles?
- I tant!
- Bup! bup!

Pista lliure!, per Miri4 (il·lustració de: Stephanie Strickland)

N’estava tip d’anar a les festes majors dels pobles i que sempre li diguessin que no sabia seguir el ritme de la música. Quan l’orquestra va començar, es va inventar un ball movent-se ràpidament en totes direccions. Semblava que tingués un exèrcit de puces picant-li per tot el cos i ell sacsejava amb força braços i cames, en una mena de dansa boja sense cap sentit. Tothom estava bocabadat.
Però en Marc estava molt a prop i ai! el peu d’en Pere va topar amb el seu genoll que va quedar tot vermell:

- Perdona’m Marc, no volia fer-te mal.
- Ja ho sé, Pere. Tinc una idea, quan facis el teu ball digues “pista lliure!” i tots et deixarem espai perquè et puguis moure sense fer-nos mal, d’acord?
- Perfecte!
Des d’aquell dia, quan sentien el crit de “PISTA LLIURE” tothom s’enretirava i en Pere va poder ballar tranquil.

Un petit homenatge als/a les mestres del món, per SMART Technologies.

21 contes per a llegir

(Es tracta d'una autoedició dels meus contes breus, escrits en lletra de pal).

El Valset de la Bruixa, al you tube!

Proves de la portada del llibre (cliqueu sobre aquest títol si voleu votar)

Aquest és el dibuix que he enviat al concurs per tal de triar la portada del llibre dels 365 contes. N'hi ha de molt bonics!. Avui comencen les votacions, fins el 15 de juliol.
La imatge representa que en llibre hi ha històries que passen de nit, d'altres de dia, en pobles o en ciutats, hi surten persones, animals, cases, esglésies, cotxes, el mar, la muntanya, rius, camps,..., però totes passen sota un mateix cel blau.

La catifa voladora, per Miri4 (il·lustració de Pixy Potts)

Si la meva catifa fos voladora podria viatjar per tots els continents. Aniria a Àfrica a veure les girafes i ballaria seguint el so dels timbals d’alguna tribu o tastaria els dàtils sota una palmera. A Oceania, saludaria els aborígens, jugaria amb els cangurs i aprendria a fer música amb el diggeridoo. A Amèrica del Nord, des dels inuits fins als mexicans, tots serien amics meus. I seguiria viatjant fins a Amèrica del Sud, passant per la selva amazònica i per molts poblets i ciutats de tots colors. Si la catifa em dugués a Àsia, veuria la festa d’any nou de la Xina, podria tastar el te i l’arròs cuinat amb moltes espècies i em faria una foto amb un ós panda. De tornada a Europa veuria la Torre Eiffel, passejaria en gòndola per Venècia i em banyaria a les platges de la costa mediterrània...
-Mare, quan anirem de vacances?