Secret de família (per Miri4)

Totes les famílies guarden algun secret. Em preguntava quin seria el de la meva... Jo devia tenir uns deu anys quan vaig començar a investigar. Quan ningú no em veia començava a buscar pistes, regirava els armaris, obria i remenava tots els calaixos de la casa, buscava dins les butxaques de les americanes del pare, dels abrics de la mare,... Mirava darrere els quadres de la paret, no fos cas que hi hagués alguna caixa forta amagada i jo no ho sabés, em ficava a sota els llits, a veure què hi havia. Però... res, res de res!. Tot era molt normal.
Potser el secret era que no hi havia secret...
Els pares estaven preocupats pel meu comportament que consideraven estrany... Van decidir que havia d’anar al psicòleg, o potser al psiquiatre,...o consultar un neuròleg, o ...Uf!, no us imagineu la quantitat d’especialitats mèdiques que hi ha. Crec que les vaig veure totes. Però cap metge trobava solució al meu “problema”, i jo seguia amb la dèria d’investigar...ho desendreçava tot i provocava embolics contínuament. Ningú no trobava res perquè les coses mai eren al lloc que tocava... Una cosa és investigar i remenar i una altra molt diferent és tornar-ho a deixar tot al seu lloc. Què es pensen que no hi toco?, desendreçar és molt fàcil, però deixar les coses com estaven...,m’enxampaven sempre!
Un dia em quedo a dormir a casa dels avis . No em ve gaire de gust, perquè els avis sempre volen que siguis petit, i et tracten com si acabessis de fer tres anys...
-“Vols una sopeta?”
-“ Vull una SOPA,àvia, que ja no sóc un nen petit!”
- “Tens raó noi. Potser ja és hora que sàpigues algunes coses...”
Obro els ulls com dues taronges. Què em vol dir, l’àvia?. Vaig a la cuina per ajudar-la i perquè hi ha una brillantor especial en la seva mirada...Estaré a punt de descobrir alguna cosa?
Escalfem el brou i quan arrenca el bull, l’àvia posa un polsim d’aquell potet de vidre que té una X a l’etiqueta. Què deu ser? Surt un fum de color blau...fa olor d’anís i... Ostres! Quin secret!