L'avi Luiggi (per Miri4, il·lustració de Nadine Wickenden)

Quan era jove, en Luiggi treballava a la cuina d’un gran restaurant molt conegut a Itàlia, el seu país. Ara que ja no treballa li agrada seguir inventant nous plats, però ho fa per als animalons que viuen al parc. Quan s’acosta el fred, és més difícil que trobin menjar i en Luiggi sempre els sorprèn amb alguna delícia: arròs cru saltejat amb pipes de gira-sol i llavors de civada, sèsam amb mill i pols de galeta, fruita seca sense closca, ..., de vegades també hi posa una mica de pa sec. Sembla un mag disfressat d’avi, quan arriba tots els petits ocells piulen més fort que mai i així comença l’alegre concert de la tardor que li dibuixa aquell somriure i  el fa sentir tan feliç.

Ganes de tardor (per Miri4, il·lustració de Deborah Melmon)

Quan en Pol i la Irene tornen de l’escola em porten a fer un volt pel parc, però jo tinc ganes de tardor. Vull veure aquella caseta de fusta petitona on es posa la castanyera perquè, sabeu?, l’any passat em vaig fer amic de la seva gosseta Lluna i cap al vespre quan la mestressa em duia a fer l’última passejada del dia i comprava una paperina de castanyes calentetes per als nens, la Lluna i jo jugàvem plegats al tancat dels gossos i després la castanyera ens donava un trosset de moniato cuit.

Diuen que ja ha arribat la tardor, però no ho sembla. Els nens i nenes encara van amb màniga curta i sandàlies, els ocells no se’n van a indrets més càlids, els arbres no perden encara les fulles, les papallones volen per tot arreu i jo espero que arribi el fred...tinc unes ganes de veure la Lluna!

Sensació de tardor, per Miri4 (il·lustració de Phyllis Harris)

Les percepcions que li arribaven a través dels sentits, l’aire fresquet, l’olor de la terra quan acabava de ploure i la sensació cruixent que notava en trepitjar les fulles seques li anunciava l’arribada de la tardor, la seva estació preferida. No feia ni massa fred ni massa calor. Podia posar-se aquella jaqueta de tacte suau que la protegia del vent i sortir a la prada a fer volar les fulles que queien dels arbres. La Jana tancava els ulls , cantava, ballava, somreia.  De vegades anava al bosc que hi havia a prop de la casa amb el seu gos i s’imaginava que era una castanyera que collia castanyes amb els seus guants gruixuts, havia d’anar amb compte amb la clofolla de punxes. Era emocionant veure com gaudia de cada moment amb aquella intensitat i alegria.  Quan arribava la tardor, la Jana se sentia la nena més feliç del món.

Conte de tardor: la fada Falguera.( Il·lustracions de Laura Aresté. Text i música de Mireia Muñoz)