L'osset i els estels (©il·lustració de Claudia Gadotti, © text de Mireia Muñoz)

Sempre m’han agradat els estels. Els veia des de la finestra quan el petit de la casa ja s’havia adormit, o des del menjador si s’adormia al sofà. Però ara ja s’ha fet gran i no em necessita per anar a dormir. He sortit sense fer soroll, he respirat ben a fons i m’he quedat embadalit veient com brillen en la nit. Els he demanat un desig bonic i els he enviat un petó de peluix. Ara tornaré a l’habitació, i dormiré feliç al cistell de les joguines. Veure els estels és tan bonic i  tan màgic com quan et fan una abraçada.

L'enfadós (© il·lustració de Laura Ludwig, © text de Mireia Muñoz)

L’Òscar sempre estava enfadat. Quan arribava a l’escola, cridava. Quan volia una joguina que tenia un altre nen, cridava, es tirava per terra, feia cops a tort i a dret... Quan no podia fer alguna cosa, s’enfadava amb tot i amb tothom.

Què li devia passar?, ningú no ho sabia. Però per alguna cosa necessitava cridar i cridar i enfadar-se sempre. No ho enteníem.

Un bon dia, després de cridar i cridar i enfadar-se amb tothom, se’n va anar a un racó i com que ningú li feia cas, es va adormir. Quan es va despertar, va tenir ganes de jugar i de riure, i no se’n recordava d’enfadar-se.

Aleshores la mestra va pensar que potser no dormia bé i per això venia tan enfadat. Quan en vam parlar a l'escola, ell va dir que a la nit no volia dormir, perquè no li agradava estar a les fosques i tot sol a l’habitació.  No volia dir-ho, però l’Òscar tenia por de la foscor.  Aleshores entre tots vam buscar una solució. Una nena va dir que a casa seva tenia una bombeta petita que feia una llum molt suau  a l’habitació, perquè a ella tampoc no li agradava estar a les fosques i la família de l’Òscar li va regalar una llumeneta petita que endollada  a la paret de l’habitació, trencava la foscor. I des d’aquell dia, l’Òscar va poder dormir tranquil tota la nit i va deixar de ser un nen tan  enfadós.

La castanyera i el drac (© il·lustració : Annie Wilkinson, © text: Mireia Muñoz)

Hi havia una vegada una castanyera que vivia amb el seu gat en una caseta molt bonica molt a prop dels boscos de Vallgorguina, plens de castanyers. Quan arribava la tardor, la castanyera i el mixet sortien plegats  a recollir bones castanyes per a torrar i la castanyera les venia a bon preu a la seva paradeta del poble. Tots els nens i nenes anaven a comprar aquelles castanyes calentetes embolicades en una paperina a la sortida de l’escola.

Però sabeu què va passar?, un dia el gat trapella jugant jugant va saltar sobre el fogó on la castanyera torrava les castanyes...i el fogó va caure, va rodolar pel terra i es va fer malbé...

El gat es va espantar amb aquell terrabastall de ferros i cendres del foc del dia abans i va córrer a amagar-se.

La castanyera va provar d’arreglar-ho, però el fogó era molt vell i amb el cop que havia patit s’havien trencat les potes que l’aguantaven i estava tot abonyegat... Ai, pobra castanyera!, ara com podria torrar les castanyes? Quin disgust tenia, només volia plorar...

Mentrestant va arribar a Vallgorguina un drac. Si,si, un drac que vivia en una cova, allà dalt de les muntanyes. Com que era molt tranquil i mai no es ficava en cap embolic ni sortia de les seves muntanyes, ningú no el coneixia. Però aquell dia va voler anar a estirar les cames.

Caminant, caminant va arribar fins on vivia la castanyera. Ella va parar de plorar, però es va espantar una mica. No passa cada dia que vingui un drac a casa teva...

El drac li va dir:

-“Hola senyora castanyera! No t’espantis, sóc un drac de pau, jo no faig mal a ningú. Avui he sortit a passejar i he arribat fins a casa teva. És molt bonica... Què et passa?,  no fas gaire bona cara...”

- “Hola drac!, encantada de conèixer-te.  Tinc un gatet trapella i jugant jugant ha trencat el meu fogó... I ara ja no podré torrar les castanyes que he collit del bosc... , els nens i nenes no les podran menjar quan surtin de l’escola... Estic molt trista!”

-“Que podem ser amics?”

-“Si, i tant!

-“Potser et podria ajudar”

-“No, no ho crec. El fogó no es pot arreglar de cap manera”

-“ Ja ho sé...però puc ajudar-te a torrar les castanyes”

-“I com ho faràs?, si et dic que el fogó no funciona”

-“Jo sóc un drac”

-“Ja ho veig”

-“Saps que els dracs podem treure foc pels queixals?”

-“Ai, a veure si em cremaràs alguna cosa... amb el foc no s´hi juga”

-“No pateixis, castanyera. Farem un cercle de pedres perquè el foc no surti d’aquí .Després posarem les castanyes al meu davant, i en un moment les hauré torrat”

I dit i fet. La castanyera, el drac i el gatet trapella ja s’havien fet amics, van fer un cercle de pedres i a dins hi van posar les castanyes que s’havien de torrar. Amb molt de compte el drac va bufar una mica i en un tres i no res havia torrat totes les castanyes.

Des d’aquell dia, cada tardor la castanyera de Vallgorguina ven les seves castanyes a la paradeta del poble i tothom fa cua per comprar-ne, perquè són les més bones de tota la contrada.  I no ho ha vist ningú, però tu i jo sabem que les castanyes les ha torrat el drac.

I amb la castanyera, el gat i el drac, aquest conte ja s’ha acabat.

(dedicat als nens i nenes de la classe dels dracs).

La llibreta de les paraules (© il·lustració de Nancy Munger, © text de Mireia Muñoz)

Quan arriba el mes de setembre, s’acaben les vacances però l’escola ens dóna la benvinguda i allà hi trobem els amics i amigues del curs passat. De vegades també hi ha nens o nenes que abans anaven a una altra escola i no coneixen a ningú perquè són nous alumnes. A mi m’agraden perquè ens poden explicar coses del lloc d’on venen, de vegades és a prop però d’altres és de molt lluny. M’agrada quan parlen un idioma que no conec, perquè aprenc paraules noves i els puc ensenyar com diem les coses aquí. Això em va passar amb la Nancy quan èrem més petites, i l'any passat amb la Li.

Ens expliquem les coses que hem fet durant l’estiu, però també juguem i ens divertim molt. 

Amb la Nancy, ens diem “Hi!” o “Hello!”, amb la Li ens diem “nihao” o “zao shang hao”, i elles ha après a dir “hola” i “bon dia”. Som les millors amigues del món!  Aquest curs hem pensat que farem un club i entre totes aprendrem nous idiomes, hem decidit que farem una llibreta de paraules, per saber com es diuen les coses en idiomes diferents. Així quan siguem grans podrem viatjar per tots els països  i entendre les diferents maneres de parlar de la gent d’arreu. Segur que tindrem un curs fantàstic!

El Gatgos ( © il·lustració: Sophie Burrows; © text: Mireia Muñoz)

Una vegada hi havia un gat que es pensava que era un gos.

Enlloc de menjar sardines, a la boca duia un os.

No caçava ratolins, sinó mosques o mosquits

i a l’hora de passejar, no volia miolar.

Era un gat original, no n’hi havia cap d’igual

i sentir-se diferent no el feia pas ser dolent.

Els seus amics eren gats, i amb gossos també hi tenia amistat.

Era un gos a dins d’un gat, un gatgos , mig gos, mig gat.

Canvi de temporada (© il·lustració: Nuno Alexandre Vieira, © text: Mireia Muñoz)

Com li agrada a la Cleo el canvi de temporada!

Quan es queda sola a casa i troba la roba i les sabates de tota la família  preparades per guardar, donar o llençar, s’imagina que és actriu i juga davant del mirall. S’ho emprova tot. Prova de fer de rateta presumida, amb un llacet al cap, o de princesa ballarina amb sabates de taló. Després arracona totes les coses en una pila i es posa a dormir. Quan arriba la mestressa, li diu:

-“Ai Cleo, tu també vols ajudar a endreçar la roba, oi?”

La mossegada (©il·lustració d' Emilie Chollat, © text de Mireia Muñoz)

En Dril era un cocodril que sovint tenia gana.

Una vegada es va descuidar l’entrepà a casa i quan va obrir la seva bossa va veure que no tenia res per a menjar. RES de RES!. I amb la gana que tenia...

L’Oca Poca li va dir que li donava una mossegada del seu tros de coca acabada de fer. A casa seva eren molt bons cuiners i sempre portava coses boníssimes. Al cocodril Dril se li feia la boca aigua i va acceptar l’oferiment. Però és clar, una mossegada de cocodril és molt diferent que una mossegada d’oca... i en un tancar i obrir d’ulls en Dril va obrir aquella boca tan llarga i plena de dents, i es va empassar la coca tota sencera... Ai, l’Oca Poca, quin ensurt!, de cop i volta era ella la que s’havia quedat sense esmorzar. En Dril havia fet UNA mossegada, si... però quina mossegada!

Des d’aquell dia, l’Oca Poca i els seus amics es miren de reüll el pobre cocodril, que està molt penedit per haver-la deixat sense coca.

Però el que encara no saben és que en Dril prepara una sorpresa i quan surt de l’escola se’n va a la pastisseria per aprendre a fer dolços i pastissos. Quan n’aprengui una mica, portarà un bon esmorzar per a tots els seus companys. Segur que aleshores oblidaran la mossegada i jugaran tots junts una altra vegada.  

El Doctor HUH (© il·lustració de Scott Burroughs, © text de Mireia Muñoz)

Tothom ho sospitava: a Cal Doctor HUH en passava alguna. A poc a poc la casa s’havia tornat més freda, més grisa, més silenciosa. Del seu jardí no en quedava res, ni les margarides, ni els rosers, ni els arbres que l’envoltaven fent aquella ombra tan agradable. Ja no hi havia jardí, tot el terra estava enrajolat. Ni plantes, ni ocells, ni cap ésser viu. El Doctor HUH ho volia tenir tot endreçat, tot revisat, tot sota control. Ningú no el va entendre i a poc a poc es va quedar tot sol com un mussol. Tancat en el seu laboratori ideava la manera de tenir el màxim control sobre tot el que feia, deia, pensava... Tenia màquines per tot arreu: un robot per netejar, la rentadora, el rentavaixelles, el forn automàtic, la nevera intel·ligent... i tot ho controlava des del seu mòbil o bé des del seu ordinador. Les màquines eren la seva passió. Gairebé mai no s’equivocaven, no feien res que no estigués previst. Funcionaven. Va estudiar tots els mecanismes del cervell humà i va trobar la manera de connectar-se al disc dur del seu pc. Era una gran màquina, molt potent. I així, sense adonar-se’n,  es va transformar en un robot controlat pel seu  ordinador.

JOCS DE TAULA (© il·lustració: Paul Sharp, © text: Mireia Muñoz)

Caram, què difícil és guanyar la Lluïsa a un joc de taula! Se les sap totes, pot comptar endavant o endarrere, i fins i tot fent diagonals per sobre del taulell de joc. Mira que és la més petita de la classe, però ha tornat de les vacances ben entrenada, diu que ha jugat molt amb els seus avis i cosins quan eren al poble i ara sap molts trucs. El curs passat sempre perdia perquè no sabia comptar gaire bé i s’equivocava en moure les fitxes, i plorava i xisclava, i deixava el joc a mitges. Sempre acabàvem ben enrabiats. Per sort, ara ja no li passa.  A tots ens agrada guanyar, però si perds de tant en tant,no cal enfadar-se, si et toca perdre tampoc no s’acaba el món, l’important és que jugant ens ho passem bé. La Lluïsa ha tingut una idea molt bona: que quan fem un joc i algú perd, els altres li fan una sorpresa bonica perquè tots volem estar contents. Ens ha agradat tant que hem estat jugant tota la tarda, i ningú s'ha barallat.

La maleta de Sistema Solar (© il·lustració: .Allistar, © text: Mireia Muñoz)

L’Alícia perdia la gana quan arribava la calor. I totes les vacances d’estiu eren un martiri per als seus pares que volien que fos més menjadora. No hi havia res a fer, no tenia gana. Però un bon dia, tot va canviar. Va arribar la tieta Irene i li va portar un regal de les vacances que havia fet. La tieta Irene era molt viatgera i sempre marxava uns dies abans de l’estiu, així no hi havia tanta gent i ella s’hi trobava més bé.

L’Alícia tenia cinc anys. Sempre li havien cridat l’atenció les enganxines de la maleta de la tieta, que quan feia vacances voltava per tot el món i a la tornada posava sempre una enganxina dels llocs que havia visitat. Tenia la Torre Eiffel, de les vacances a París; el Big-Ben del viatge a Londres per veure els jocs olímpics, l’Estàtua de la Llibertat de Nova York,  el monument Taj Mahal de quan va anar a l’Índia,  l’edifici de l’Òpera de Sidney (Austràlia)... La petita Alícia somniava les coses tan meravelloses que devia veure la tieta: els elefants, els cangurs, el parc d’atraccions amb tots els personatges de les seves pel·lícules preferides... Quan va veure la maleta viatgera que li havia regalat, no s’ho podia creure: aquella era la maleta dels seus somnis! Tenia tots els planetes coneguts del sistema solar, i la Lluna, i el Sol, i estrelles amb cua, i satèl·lits, i coets... L’Alícia va pensar que, quan fos una mica més gran, amb aquella maleta podria viatjar per tot l’Univers. Llavors va decidir que a partir d’aquell moment havia de menjar molt i fer exercici per fer-se gran i forta, així podria convertir-se en astronauta i dedicar-se a viatjar i a visitar tots els planetes i conèixer noves estrelles i nous mons...

Els seus pares estaven bocabadats: l’Alícia menjava de tot i sense protestar: arròs, verdures, cigrons, macarrons, carn, peix, ous, amanida, fruita...

 Potser d’aquí a uns quants anys, quan ja sigui prou gran, serà una famosa astronauta!

Saltamartí (©il·lustració de Leslie Harrington, ©text de Mireia Muñoz)

De cop i volta era allà dins. No podia escapar-me. No fa gràcia que t’atrapin. Tens por, molta por. I si no et deixen anar mai més?, i si tens gana o set? Vaig provar de fer un gran salt, però hi havia alguna cosa que no em deixava sortit: la tapadora! Em sentia trist i volia plorar. On eren els meus amics? Allà només hi havia quatre gamarussos que em contemplaven... Sort que havien fet uns foradets a la part de dalt d’aquell pot i podia respirar. Però jo volia marxar d’allà el més aviat possible.

Tots quatre es van posar a parlar:

-“Mireu quines potes més llaaaaargues”

-“I té ales i tot”

-“Sembla molt trist i avorrit.”

-“Però si es passa la vida saltant d’una banda a l’altra! Segur que es diverteix molt!”

-“Tu et divertiries si algú et tancava dins d’un pot i no et deixava sortir?”

-“Ara ja l’hem vist. I la Joana li ha fet una foto amb el seu mòbil. Podríem deixar-lo anar”

-“Nooo. Jo vull adoptar-lo com a mascota”

-“Si home! Segur que a la teva família li farà molta il·lusió tenir un saltamartí dins d’un pot”

-“Va deixem-lo anar. Podem fer una cursa de salts. Juguem a fer de saltamartins, a veure qui salta més amunt”

-“Salta-martí! Salta-martí!, salta-martí!”

-"D'acoooord!"

I per fi van obrir aquell pot. No em vaig esperar ni dos segons. Vaig saltar tan alt i tan lluny com vaig poder i ben aviat ja era a casa, explicant la meva aventura. Encara sento les seves veus:

-“Salta-Martí! Salta-Martí! Salta-Martí!”

El somni de la mare Draga (© il·lustració de Mary Hall, © text de Mireia Muñoz)

Aquell dia era especial per a recordar com havia anat tot. Sort dels consells de la mare Draga! El drac volia fer-se famós i pensava que havia d’espantar la gent, fins i tot cruspir-se a algú i així seria respectat per tothom. Però la saviesa de la mare Draga era tan gran que no va dubtar ni un moment que li havia de fer cas. Ell , jove i impulsiu, hauria irromput enmig de la festa, cremant qualsevol cosa que trobés al seu pas perquè podia treure foc pels queixals, és clar. I segurament no se n’hauria sortit. La mare Draga li va explicar l’antiga llegenda, on el drac era dolent i afamat i va acabar abatut sota la llança d’un cavaller valent, i li va parlar d’altres coses més interessants: 
-"has d’estudiar, fill meu,  has d’aprendre idiomes i així podràs entendre’t amb diferents pobles de tot el món. Així arribaràs lluny, ja ho veuràs!"
I dit i fet, el jove drac va estudiar de valent i va aprendre a parlar en moltes llengües diferents,  llegia llibres i llibres i cada vegada era més savi. Va començar a escriure els seus propis textos i es va convertir en el drac escriptor més famós del món sencer. La mare Draga li recorda cada any quan arriba el dia de Sant Jordi i somnia el dia en què veurà el seu fill signant llibres al costat dels escriptors humans... però això encara ha d’arribar perquè els dracs encara que siguin pacífics, fan una mica de por a les persones... 

El llop Singlot (© il·lustració de Gary Swift, © text de Mireia Muñoz)

Ei, hola!,  sóc el llop Singlot.  Visc enmig d’aquest bosc tan bonic, bé almenys a mi m’agrada molt: l’olor d’herba fresca, els rajos de sol que es filtren entre les branques dels arbres, el so de l’aigua que baixa pel riu, la piuladissa dels ocells quan arriba la primavera... Viuré aquí per sempre.  La resta de la meva bandada de llops va marxar muntanyes amunt, a buscar un lloc menys perillós, perquè aquí al bosc tothom em vol caçar i m’he d’anar amagant darrere els arbres per tal que no em descobreixin... 

Saps? Tinc un problema.  No tinc amics. Els altres animals del bosc em tenen por. Creuen que sempre tinc gana i que me’ls menjaré. Però jo sóc un llop com cal i no em menjo a ningú. La carn està sobrevalorada, jo menjo verdures i fruites del bosc, que són molt sanes. Però, és clar, la fama dels llops no és gaire bona... fins i tot en els contes els dolents sempre són els llops, i sempre surten malparats. Si, si, en el conte de la Caputxeta, el caçador atrapa el llop, en el dels tres porquets, es crema la cua, en el de les set cabretes li omplen la panxa de pedres i cau al riu,... uf, quin avorriment dur sempre aquesta fama! Ningú vol jugar amb mi. I m’avorreixo com una ostra passejant sol com un mussol.

... Escolta, tu no tindràs una estoneta per venir a jugar? ens ho passarem molt bé! Jugarem a fet i amagar. Vens?

Tira còmica març 2016 (© il·lustracions d'Edgar Ramírez, © guió de Mireia Muñoz)

EL BANY

Amics incondicionals (©il·lustració de Lynne Wirthlin, © text de Mireia Muñoz)

La  Lilian havia tingut un disgust amb una nena de la seva edat que havia incomplert una promesa. "Això no es fa!", pensava. I s'entristia una mica. Però aleshores va notar que algú la seguia. Era la Llum, una gateta del carrer que li anava al darrere. De vegades li havia portat menjar. Quan va arribar a casa, va tenir la sort que la mare li va permetre adoptar-la.  Per fi havia trobat una amiga de veritat. Sabia que no l'enganyaria mai ni li diria mai cap mentida. Que no jugaria amb els seus sentiments i que l'estimaria sempre. Podien comptar l'una amb l'altre per sempre. S'estimaven sense condicions. I, molt feliç, es va adormir abraçant-la suaument.

Tira còmica de desembre (© il·lustració d'Edgar Ramírez, © guió de Mireia Muñoz)

En Tastaneu (© il·lustració de Gary Swift, © text de Mireia Muñoz)

                     En Tastaneu era un noiet llarg i prim com un filferro. Durant l’època de calor, gairebé no sortia de casa. El sol i l’escalfor dels seus rajos li prenien totes les energies, anava i tornava de l’escola, ajudava una miqueta a casa, menjava un poquet i dormia molt.  L’hivern era la seva estació de l’any preferida. Quan començava el fred, ell esperava el cap de setmana, es posava la gorra i la bufanda de ratlletes que li havia fet la iaia i sortia a caminar cap a les muntanyes. Esperava les primeres nevades i  obria bé la boca per assaborir el gust fresc de la neu.  Al cap d’una estona tornava a casa molt content. Tots els nens i nenes esperaven l’arribada d’en Tastaneu i seien al seu voltant, a prop de la llar de foc, per a escoltar les mil històries que segons ell li deien les volves de neu que queien a poc a poc: que si aquell hivern seria més fred, que si els Reis Mags ja estaven preparant el seu llarg viatge, que si els animals del bosc ja tenien provisions per al temps fred i es preparaven per a hivernar als seus caus... “En Tastaneu és el millor narrador d’històries d’hivern”, deien. I ell se sentia satisfet.

EL BON PENSADOR DEL BOSC (© il·lustració de Stephanie Strickland, © text de Mireia Muñoz)

Hi havia una vegada un cargol molt espavilat que vivia en un bosquet tranquil als afores de la ciutat. Era un lloc molt bonic i verd, ple de plantes, arbres, bolets, i molts animalons. Però hi havia un problema. Algunes plantes que estaven tristes perquè de vegades els animals sense voler les trepitjaven i les aixafaven com una coca. Van decidir convocar un concurs d’idees brillants i qui tingués la millor pensada guanyaria la corona de bon pensador del bosc. El cargol, que era molt llest, va tenir una gran  idea i va decidir marcar el camí per on es podia passar sense perill de fer malbé les plantes. A tothom li va semblar molt bé i des d’aquell dia el cargol es passeja content per aquell bosc lluint una bonica corona daurada, i s’encarrega d’ajudar a buscar solucions a les dificultats que puguin tenir els seus companys.

Desig de sirena (©il·lustració d'Emily Emerson, ©text de Mireia Muñoz)

La petita Flor era una sireneta que sempre havia viscut al fons del mar. Aquella nit d’estiu va veure una pluja d’estels. Semblava que caiguessin per darrere de l’horitzó!

Els peixos, els cavallets de mar, les meduses, la tortuga i totes aquelles criatures marines amb qui compartia jocs i secrets  li havien dit que podia demanar desitjos als estels fugaços. La Flor tenia un somni, un desig que no havia explicat mai a ningú i des d’aquell moment es va fer realitat. Del no-res va aparèixer una petita illa de sorra màgica on podria descansar, prendre una mica el sol  i veure que hi passava a la superfície sense por a ser descoberta. Allò era el que feia que l’illa fos màgica: era invisible als ulls dels humans. Amb els estels que havien caigut al mar se’n va fer una diadema preciosa i envoltada dels seus bons amics, es va sentir molt feliç.

tira còmica : Macedònia (©il·lustracions d'Edgar Ramírez,© guió de Mireia Muñoz)

(tira corresponent al mes de juliol, perdoneu el retard)