Saltamartí (©il·lustració de Leslie Harrington, ©text de Mireia Muñoz)

De cop i volta era allà dins. No podia escapar-me. No fa gràcia que t’atrapin. Tens por, molta por. I si no et deixen anar mai més?, i si tens gana o set? Vaig provar de fer un gran salt, però hi havia alguna cosa que no em deixava sortit: la tapadora! Em sentia trist i volia plorar. On eren els meus amics? Allà només hi havia quatre gamarussos que em contemplaven... Sort que havien fet uns foradets a la part de dalt d’aquell pot i podia respirar. Però jo volia marxar d’allà el més aviat possible.

Tots quatre es van posar a parlar:

-“Mireu quines potes més llaaaaargues”

-“I té ales i tot”

-“Sembla molt trist i avorrit.”

-“Però si es passa la vida saltant d’una banda a l’altra! Segur que es diverteix molt!”

-“Tu et divertiries si algú et tancava dins d’un pot i no et deixava sortir?”

-“Ara ja l’hem vist. I la Joana li ha fet una foto amb el seu mòbil. Podríem deixar-lo anar”

-“Nooo. Jo vull adoptar-lo com a mascota”

-“Si home! Segur que a la teva família li farà molta il·lusió tenir un saltamartí dins d’un pot”

-“Va deixem-lo anar. Podem fer una cursa de salts. Juguem a fer de saltamartins, a veure qui salta més amunt”

-“Salta-martí! Salta-martí!, salta-martí!”

-"D'acoooord!"

I per fi van obrir aquell pot. No em vaig esperar ni dos segons. Vaig saltar tan alt i tan lluny com vaig poder i ben aviat ja era a casa, explicant la meva aventura. Encara sento les seves veus:

-“Salta-Martí! Salta-Martí! Salta-Martí!”