L’Òscar sempre estava enfadat.
Quan arribava a l’escola, cridava. Quan volia una joguina que tenia un altre
nen, cridava, es tirava per terra, feia cops a tort i a dret... Quan no podia fer alguna cosa, s’enfadava amb
tot i amb tothom.
Què li devia passar?, ningú no ho
sabia. Però per alguna cosa necessitava cridar i cridar i enfadar-se sempre. No
ho enteníem.
Un bon dia, després de cridar i
cridar i enfadar-se amb tothom, se’n va anar a un racó i com que ningú li feia
cas, es va adormir. Quan es va despertar, va tenir ganes de jugar i de riure, i
no se’n recordava d’enfadar-se.
Aleshores la mestra va pensar que
potser no dormia bé i per això venia tan enfadat. Quan en vam parlar a l'escola, ell va dir que a la nit no volia
dormir, perquè no li agradava estar a les fosques i tot sol a l’habitació. No volia dir-ho, però l’Òscar tenia por de la
foscor. Aleshores entre tots vam buscar
una solució. Una nena va dir que a casa seva tenia una bombeta petita que feia
una llum molt suau a l’habitació, perquè
a ella tampoc no li agradava estar a les fosques i la família de l’Òscar li va
regalar una llumeneta petita que endollada a la paret de l’habitació, trencava la foscor.
I des d’aquell dia, l’Òscar va poder dormir tranquil tota la nit i va deixar de
ser un nen tan enfadós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada