El Doctor HUH (© il·lustració de Scott Burroughs, © text de Mireia Muñoz)

Tothom ho sospitava: a Cal Doctor HUH en passava alguna. A poc a poc la casa s’havia tornat més freda, més grisa, més silenciosa. Del seu jardí no en quedava res, ni les margarides, ni els rosers, ni els arbres que l’envoltaven fent aquella ombra tan agradable. Ja no hi havia jardí, tot el terra estava enrajolat. Ni plantes, ni ocells, ni cap ésser viu. El Doctor HUH ho volia tenir tot endreçat, tot revisat, tot sota control. Ningú no el va entendre i a poc a poc es va quedar tot sol com un mussol. Tancat en el seu laboratori ideava la manera de tenir el màxim control sobre tot el que feia, deia, pensava... Tenia màquines per tot arreu: un robot per netejar, la rentadora, el rentavaixelles, el forn automàtic, la nevera intel·ligent... i tot ho controlava des del seu mòbil o bé des del seu ordinador. Les màquines eren la seva passió. Gairebé mai no s’equivocaven, no feien res que no estigués previst. Funcionaven. Va estudiar tots els mecanismes del cervell humà i va trobar la manera de connectar-se al disc dur del seu pc. Era una gran màquina, molt potent. I així, sense adonar-se’n,  es va transformar en un robot controlat pel seu  ordinador.