Al País del Saber
tothom anava amb el paraigües a la mà. Sempre hi plovia. Però no era una pluja
qualsevol, no: al País del Saber hi plovien llibres. Cadascú podia agafar el
llibre que més li interessava i quan acabava, el deixava anar i el vent s’encarregava
d’endur-se’l a un altre poble perquè altres persones el poguessin llegir.
De vegades eren llibres vermells i explicaven
històries d’enrabiades, baralles i problemes diversos. Altres vegades eren de
color morat, i duien escrites històries misterioses que feien posar pell de
gallina. Alguns dies els llibres eren grocs i feien molta gràcia amb les seves
històries de broma, o blaus i explicaven mil i una aventures, o verds i duien
escrites paraules d’esperança. Altres cops eren ben negres i explicaven relats
de morts o de fantasmes. Els millors eren els blancs, perquè eren molt màgics: de
vegades s’hi podien llegir contes de pau, i altres vegades no estaven escrits
perquè així les persones que l’agafaven podien imaginar el que volguessin, les
seves històries, els seus desitjos, aventures, poemes, cançons,...
Era un País secret
i només s’hi podia accedir a través de la biblioteca del poble o de la ciutat.
No tothom el coneixia, però qui hi havia estat, segur que hi tornava. Quin país
tan fantàstic!
1 comentari:
Molt bé ¡¡¡¡
Salut
Publica un comentari a l'entrada