Té nou anys i milers de somnis per a estrenar. Parlant amb ell me n’adono de la importància de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes. Hi ha idees que té molt clares quan explica què vol ser quan sigui gran: no vol ser bomber, ni policia, ni astronauta. Considera que hi ha massa perills en aquestes feines i en prefereix d’altres. Una d’elles és conductor d’autobús. Ja me l’imagino: vestit amb l’uniforme de la companyia, assegut al darrere del volant, amb un somriure d’orella a orella. En Dídac obriria la porta i saludaria als passatgers que pugessin a cada parada amb un “Bon dia!” i una mirada amable que convidaria a deixar fora les preocupacions que sovint tenim al cap per tal de gaudir del trajecte del bus, tot lluent, tot vermell.
La seva manera de conduir relaxada, tranquil·la, ajudaria a les persones a observar el naixement de noves fulles als plataners de la ciutat, l’arribada d’alguns ocells, o la màgia de la pluja. Potser ens portaria a la vora del mar, l’autobús aniria ple de famílies alegres, carregades amb para-sols, tovalloles, i altres andròmines; o ens acostaria al centre de la ciutat, tot ple de turistes i de càmeres fotogràfiques. Segurament, si li preguntaven, explicaria mil i una coses sobre els edificis més emblemàtics i potser fins i tot podria recomanar algun lloc poc conegut per anar-hi a fer un mos. Però... si el deixessin escollir, en Dídac conduiria el seu autobús fins arribar al zoo que tant estima, i quan acabés el seu torn, l’aparcaria allà al costat i se n’aniria a fer un tomb. Li agraden tant els animals i la ciutat que sovint somnia poder portar totes aquelles bestioles a passejar pels carrers. Imagino un autobús ple de gom a gom amb els habitants del zoològic: un lleó mandrós, unes lleones vigilants, l’elefant africà i l’asiàtic compartint trajecte, els hipopòtams nans, micos i mones de totes les mides, alguna tortuga gegant i alguna mediterrània, un parell de zebres, l’estruç, els camells i dromedaris que sempre em recorden la nit de Reis, i la girafa traient el cap per la finestra...
Són bonics, els somnis d’un nen de nou anys!
La seva manera de conduir relaxada, tranquil·la, ajudaria a les persones a observar el naixement de noves fulles als plataners de la ciutat, l’arribada d’alguns ocells, o la màgia de la pluja. Potser ens portaria a la vora del mar, l’autobús aniria ple de famílies alegres, carregades amb para-sols, tovalloles, i altres andròmines; o ens acostaria al centre de la ciutat, tot ple de turistes i de càmeres fotogràfiques. Segurament, si li preguntaven, explicaria mil i una coses sobre els edificis més emblemàtics i potser fins i tot podria recomanar algun lloc poc conegut per anar-hi a fer un mos. Però... si el deixessin escollir, en Dídac conduiria el seu autobús fins arribar al zoo que tant estima, i quan acabés el seu torn, l’aparcaria allà al costat i se n’aniria a fer un tomb. Li agraden tant els animals i la ciutat que sovint somnia poder portar totes aquelles bestioles a passejar pels carrers. Imagino un autobús ple de gom a gom amb els habitants del zoològic: un lleó mandrós, unes lleones vigilants, l’elefant africà i l’asiàtic compartint trajecte, els hipopòtams nans, micos i mones de totes les mides, alguna tortuga gegant i alguna mediterrània, un parell de zebres, l’estruç, els camells i dromedaris que sempre em recorden la nit de Reis, i la girafa traient el cap per la finestra...
Són bonics, els somnis d’un nen de nou anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada