Quan en Gris i la Bruna es troben, sembla que la resta del món s’aturi per a ells. S’estimen molt. Els veig entusiasmats, movent la cueta i olorant-se l’un a l’altre, amb ganes de jugar. Potser el destí els ha unit d’una manera invisible. No els calen paraules, s’entenen només en mirar-se.
El cor se’ls accelera, se’ls veu contents, juguen i salten d’alegria. M’imagino una conversa seva:
- Sabia que tard o d’hora et trobaria!
- Jo també!
- He seguit un rastre i he arribat on eres tu.
- M’encanta!
- Ets una gosseta molt boniqueta!
- I tu un gos molt ben plantat!
- Quan t’he ensumat, el cor se m’ha accelerat!
- A mi també!
- Quina bona oloreta que fas!
Cada tarda quan passegem trobem en Gris que surt a la mateixa hora. Tothom qui els coneix diu:
- Quina parella de gossets més eixerida !
2 comentaris:
Què bonic! M'ha agradat. El tindré en compte.
Moltes salutacions.
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada