Quan la reina va morir, la
princesa va perdre el somriure. Tenia de
tot, però trobava a faltar la veu, l’abraçada, l’escalfor de la seva mare. Es
va anar fent gran per fora, però no per dins. Ni ella mateixa ho entenia, fins
que va arribar un bon amic, l’ocell d’or i de plata que cantant, cantant, li va
explicar moltes coses, li va mostrar tot el que havia passat durant el temps en
què la petita no havia volgut créixer, tot el que havia viscut i tot el que
s’havia perdut sense adonar-se’n. De cop i volta la xiqueta va comprendre
moltes coses i va decidir actuar. Aquella nit, contemplant des de la finestra
la immensitat del cel, la petita princesa havia decidit viure feliç i lliure
com els ocells. S’havia acabat la pena, s’havia acabat el dol. Una nova vida acabava
de començar.
9 comentaris:
Un conte preciós Miri, amb el pes d’una gran pèrdua però amb un final on la princesa es pot retrobar amb ella mateixa i l’alegria del record de la seva mare.
*No puc veure la il•lustració de la Bàrbara.
Una abraçada i un Bon Any de contes Màgics. ^_^
Moltes gràcies pel comentari!
Ha costat MOLT poder penjar la foto!
Bones festes i bon any Sergi!
Ara sí!
La il·lustració és molt maca i arrodoneix la narració.
Felicitats a les dues. ^_^
Ara Sí!
La il·lustració és molt maca i arrodoneix la narració.
Moltes felicitats a les dues. La baralla amb blogger paga la pena. ^_^
Genial! Molt bonic! Preciós!
Gràcies per compartir-lo.
Aprofito per desitjar-te un molt bon any 2014.
Una forta abraçada.
Ens llegim! ;)
MªÀngels.
Moltes gràcies, M. Àngels!
Bon any per a tu també :-)
¡Un cuento precioso y muy real a veces "una gran pérdida" te impide avanzar y crecer.
Moltes gràcies, muchas gracias!!!
Publica un comentari a l'entrada